Lectures recomanades. XV

Nothomb, Amélie. Els noms epicens. Barcelona: Anagrama, 2020   Traducció de Ferran Ràfols

Amélie Nothomb, Kobe (Japó), 1967 és una escriptora Belga. El seu pare fou ambaixador i va viure la major part de la seva infància al Japó i la Xina. Ara viu a París. És una autora molt prolífica i aquesta és la 27a novel·la. Cada setembre arriba una novetat d’ A. Nothomb això sí, aquí  ja sol ser primavera quan la podem llegir.

El títol d’aquesta obra “els noms epicens” fa referència a aquells noms que tant poden ser masculins com femenins, els dos protagonistes es diuen Claude (ell) i Dominique (Ella). Claude està enamorat i convençut de casar-se amb Reine, però ella –freda i calculadora- té altres plans. D’aquest daltabaix en la vida de Claude, en naixerà una venjança que durarà una vida.

Des que vaig descobrir aquesta autora se’m fa difícil resistir-me als seus contes, he procurat seguir-la i sempre he gaudit amb les seves històries. Sovint són relats cruels però passats per un sedàs que sembla que estiguem llegint contes clàssics amb protagonistes i temes contemporanis. De vegades això és molt evident com en els llibres Barbablava (2014) o En Riquet del plomall (2018), aquest cop no en fa cap reinterpretació però segueix el seu peculiar estil.

Com tantes vegades Nothom ens parla de les complexes relacions familiars, en aquest cas entre pare i filla que es complementa amb la seva anterior obra pica’t al cor (2019) que explora en les relacions maternes filials.

Al costat de temes recurrents en l’autora, com l’amor no correspost, aquí també hi trobem una irònica reflexió sobre el classisme de la burgesia francesa i una trista evidència del paper de la dona com a segona en aquesta ambició social.

Nothom té un gran talent com a escriptora, sap escriure d’una manera intel·ligent i fàcil, toca temes excèntrics, construeix diàlegs rics i directes. La lectura es fa molt lleugera i tot això té un gran mèrit. L'autora confessa en una entrevista que poleix i repoleix els seus textos fins a l’essencial i això és un gran exercici literari.

Acabo amb l'aprenentatge que he tret d’aquesta obra: L’odi no pot funcionar com a motor de la vida, i m’estalvio moltes lectures d’autoajuda.

Lectures recomanades XIV

Costak, Uri. L’estilita. Barcelona: Ara llibres, 2019

Uri Costak (1973) és periodista, professor universitari i escriptor, ell mateix es defineix com a creador de continguts, ja que ha treballat en molts mitjans com ràdio o publicitat. L’Estilita és la seva primera novel·la.

En un petit poble francès ocorre un fet insòlit: Un rodamón decideix enfilar-se damunt d’una columna per quedar-s’hi a viure, com un estilita, d’aquí el títol del llibre que es refereix als anacoretes que al S. V i VI es retiraven a viure sobre un pilar per aïllar-se del món i fer penitència. Aquest element, portat als nostres dies dona molt de joc  a aquesta història.

Tot i que la ressenya que ara proposo no és una novetat de darrera hora, l’he escollit perquè és perfecte per als dies que estem vivint.  Dies que ens han obligat a fer una pausa, a replegar-nos i observar.  El llibre, amb un to reflexiu però també irònic ens convida a pensar sobre la vida i l’existència, sobre la llibertat de poder fer allò que desitgem i la convivència necessària per fer-ho amb respecte. 

És evident que l’aparició de l’estilita és un fet disruptiu, estrany,  això farà que tothom en parli i és a través de les opinions i mirades de la gent del poble que es posa de manifest el món d’avui, fent una crítica universal des d’un petit poblet. Aquest home que ha decidit viure dalt d’una columna no pretén ser moralitzant, és un home sense por i que actua per intuïció.

L’Estilita és una novel·la  per a tots els públics, molt curta (146 pàg.) gairebé com un conte, d’escriptura senzilla i fàcil de llegir.  S’estructura en capítols molt curts que marquen un ritme de lectura ràpid.

Si el llibre us fa pensar, sentir i el trobeu bonic l’autor haurà triomfat.

Lectures recomanades XIII

Ruiz Palà, Gemma. Ca la Wenling. 

Barcelona: Proa, 2020

Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) és periodista especialitzada en cultura i escriptora. Debutà amb la novel·la Argelagues (2016). Ca la Wenling és la seva segona obra.

La Wenling és una dona xinesa que regenta amb el seu marit una perruqueria al barri de Gràcia on també es fan manicures, pedicures i massatges.  La narradora, una jove documentalista, és una de les clientes habituals que amb l’excusa de fer-se la manicura serà observadora d’actituds i tòpics que després aprofita per trinxar-los.  És en aquest context on neix una profunda amistat entre la Wenling i la jove periodista.

Aquest lloc de pas que és el saló de perruqueria, és perfecte per fer-ne un espai de complicitat, les clientes que anem coneixent (la Kristin, Gripi, la Mireia...) també tenen un món particular on es fan visibles les quotidianitats de moltes dones, la mirada de l’autora és volgudament feminista. Més enllà de la ficció, l’autora hi col·loca històries ben documentades i que sustenten l’argument del llibre com pot ser l’origen de la manicura, el racisme o la diàspora xinesa als EUA.

Llibre molt àgil de llegir, capítols curts i llenguatge molt cuidat amb una prosa molt esmolada. Dona un gran valor al llenguatge col·loquial, amb moltes frases fetes. Trobo encertadíssima la manera com ens acosta a la precarietat de la comunicació amb algú que parla una llengua que no coneixem gens i que no és inconvenient quan ens volem entendre. (Ella i la Wenling parlen un castellà adaptat)

Acabes el llibre i et vénen ganes d’anar a Ca la Wenling, perquè segur que existeix,  i trobar-la a ella i que de cop tots els prejudicis sobre la comunitat xinesa hagin desaparegut.