Lectures recomanades XII

Dalmau, Alba. El camí dels esbarzers. 

Barcelona: Angle Editorial, 2019

Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) és llicenciada en comunicació audiovisual i professora del laboratori de lletres. La seva primera novel·la “Volenska” (Pagès edicions, 2011) guanyà el premi Joaquim Ruyra.  Li agrada treballar amb altres arts, i en aquest sentit, té dos reculls de relats basats en treballs fotogràfics “On només hi havia un far” (2010) i “Estrena” (2015). L’any 2017 guanyà el premi Vila d’Ascó amb el recull de contes “Estàndards” (Angle, 2017) inspirats en el món del jazz. L’obra recomanada està inspirada per les suggerents fotografies d’ Israel Ariño “Terra incógnita”

El camí dels esbarzers és un recull de contes que llegim com una novel·la perquè hi ha un espai que aglutina tots els personatges, i nosaltres, quan llegim ho copsem com una unitat. Tot passa a Sandville, una ciutat petita en qualsevol lloc de l’oest profund americà. És un poble tancat, ple de prejudicis i difícil de fugir-ne perquè atrapa. El primer relat ja ens marca el tarannà del lloc que estem a punt de descobrir i els 24 microcontes següents aniran dibuixant tota la vida de la gent del poble. Una  vida de portes endins i que aflora en cada relat.

Acostar molt la mirada, en allò que és petit i proper ens permet fer un retrat de l`ànima humana: la soledat, la mort, l’enveja o l’amor  superen les fronteres de Sandville perquè són inherents a la condició humana.  L’aversió a la diferència, el masclisme i el racisme tan presents en aquests relats expliquen el nostre món.

L’estil de l’Alba Dalmau és fresc, sense artificis amb unes descripcions molt evocadores i gairebé cinematogràfiques,  diríem que estem veient un western. Les referències als seus gustos literaris hi són ben presents des de Carson McCullers, Shirley Jackson, Italo Calvino i el seu baró rampant o grans clàssics com Hemingway, Salinger o txékhov de qui ha fet l’exercici de copiar l’estructura d’algun dels seus contes.

Qui llegeix també té la seva feina, si bé l’autora tanca cada capítol nosaltres hi podem endevinar més coses de les que es mostren, podem omplir forats que en definitiva ens fan ser actius en la lectura.

Fixeu-vos en la portada: Un camí d’esbarzers on dues amigues cullen dolces móres. L'esgarrinxada és inevitable. Això és el llibre.

Una banda sonora per acompanyar la lectura: I Still miss one. Johny Cash.

Lectures recomanades XI

.

Busquets, Blanca. El Crit. 

Barcelona: Proa, 2019

Blanca Busquets i Oliu ( Barcelona, 1961) és escriptora, guionista i filòloga. La seva bibliografia és extensa i prou coneguda pels lectors i lectores de les biblioteques. Amb La nevada del cucut (2010) va guanyar el premi llibreter, una novel·la que vam llegir al club de lectura i vam poder gaudir de la seva companyia com a tertuliana.

El crit és la seva darrera novel·la. Estructurada en sis capítols, sis dates, sis personatges. Cada personatge ens mostra la seva vida com un retall que s’anirà sargint amb les vides dels altres. El factor sentimental els lliga a tots però el context on situa la història és molt transcendent, des de l’agost i fins al dia de Nadal de 2017: L’atemptat de les rambles, el referèndum d’autodeterminació, la repressió i la presó.

Blanca Busquets, però, no ha volgut fer una novel·la històrica sinó buscar un moment històric potent on situar l’acció dels seus personatges. Diríem que cada capítol és el moment íntim d’un trasbals col·lectiu, els personatges són reflex i víctimes del moment que els toca viure.

L’estructura del llibre és semblant a altres obres de l’autora, recordo per exemple, paraules a mitges (2014) on diferents veus narratives parcel·len la història que hem d’acabar per entendre-la en la seva totalitat. Els lligams entre els personatges els anem descobrint a mesura que llegim. En aquest cas, Busquets ha optat per un paisatge ben urbà (Barcelona), ella que sovint es mou per Cantonigrós, i el sexe que no trobem massa en altres obres seves, aquí juga un paper transcendental ja que les relacions afectives són el que va lligant els diferents personatges.

El crit pot ser llegit com un Crit de protesta davant uns esdeveniments viscuts, cada personatge a la seva manera i amb postures ideològiques diferents, el que està clar és que tots ells estan marcats pels esdeveniments.

Mentires, intrigues i amants tots els ingredients per passar pàgina sense adonar-te’n i el més bo és que només nosaltres, com a lectores n’acabem sabent tota la veritat.

Lectures recomanades X

De Vigan, Delphine,  Les lleialtats. Barcelona: Edicions 62, 2019. Traducció de Jordi Martin Lloret.

Delphine de Vigan ( Boulogne-Billancourt, 1966) és una autora francesa que ha entrat amb força al panorama literari internacional.  Els seus llibres:  Els dies sense fam (2001),  No i jo (2007), Res no s’oposa a la nit (2011), Basat en una història real (2015) són escrits a partir de les seves experiències personals. En l’obra que us vull recomanar no és així, aquí els protagonistes són dos joves adolescents d’avui.

L’obra està estructurada en quatre personatges que van alternant les seves veus en cada capítol: Théo i Mathis amics adolescents i  Cécíle i Hélène mare i mestre, dues dones adultes i per tant amb  mirades contraposades a la dels nois.  Cada personatge arrossega una experiència familiar que condiciona les seves actituds i això va creant la trama argumental.

Quan vaig agafar el llibre de Delphine de Vigan amb la idea de fer-ne una ressenya no m’imaginava fins a quin punt em trasbalsaria aquesta lectura. Per mi, el títol del llibre defineix perfectament el tema principal: Les lleialtats i per tant les relacions humanes.  L’altre, igual d’important és la relació dels adolescents amb l’alcohol.

La lleialtat és un sentiment que segons el diccionari, fa que una persona no enganyi ni traeixi els altres i que per tant li atribuïm un valor positiu.  Llegint el llibre jo ho poso en dubte.  La lleialtat que ens humanitza i crea llaços invisibles envers els altres és  alhora un límit a la nostra pròpia llibertat. La lleialtat no permet a Théo explicar res del seu pare malalt de depressió, Cécile no avança per la lleialtat conjugal,  Hélène arribarà a l’extrem de perdre la feina per mantenir-se lleial a ella mateixa i ajudar al seu alumne.  La complexitat de les relacions, llaços fraternals que ens lliguen i no permeten avançar.

L’altre gran tema: Els protagonistes d’aquesta història són adolescent greument ferits, per l’entorn familiar però també per al moment que els ha tocat viure, un món virtual i de xarxes que aïllen. Adolescents que viuen en solitud que els fa molt vulnerables a la depressió.  Théo troba en l’alcohol la força necessària per seguir i això extrapolat a una escala mundial s’ha convertit en un seriós problema.  

És una lectura molt potent, de ritme ràpid que sacseja i que ens fa reflexionar però no ens sentim derrotats, ens adonem de la importància dels vincles reals, de l’amistat, tot allò que sí que ens pot salvar, de fet, Mathis trenca les lleialtats i potser alguna cosa es podrà arreglar.

Lectures recomanades IX

Atxaga, Bernardo. Casas y tumbas.    Barcelona: Alfaguara, 2020

Casas y tumbas és la darrera novel·la de Bernardo Atxaga (Asteasu, Gipuzkoa, 1951) màxim representant de la narrativa basca i flamant Premio Nacional de la Letras Españolas.  Amb Obabakoak (1989) es consagrà com a escriptor, la seva tasca ha estat ben reconeguda i premiada.  Al Club, vam llegir i debatre sobre el fill de l’acordionista (2004), que des d’aquí també us recomano.

La novel·la està formada per sis relats que situats en el temps van des de 1970 fins al 2017 aquests relats, però, conformen una sola novel·la on tot és relaciona i per tant és el retrat d’un univers on situa les vivències dels seus personatges, com s’enfronten als problemes, la política, les relacions i l’amistat. Les històries dels protagonistes es creuen i es que la vida va passant. Unes persones que un dia foren nens, avui són tot allò que ha quedat gravat a la seva pell.

És difícil definir aquesta obra, ni per tema ni per gènere. Transita d’un lloc a l’altre, la trama d’Antoine és gairebé pròpia del gènere negre, ben diferent al relat de l’accident de Luís o a l’inquietant primer relat. El magnífic epíleg ens fa adonar que molt del que s’hi explica és autobiogràfic, fets viscuts o recordats. No és una obra difícil però requereix una lectura pausada.

Des de la casa i fins la tomba és una vida, i el que més ha valgut la pena de viure-la ha estat l’amistat teixida al llarg d’aquests 40 anys. Ja vaig comentar en un altre post que tot el que llegeixo aquests dies em porta a la reflexió sobre el que estem vivint i ara, que els amics són lluny, m’adono de com seria de difícil viure sense amistat.

Atxaga és original en la creació i profund en el contingut, diu que aquesta serà la seva darrera novel·la, vol trobar noves formes. Segur que no ens decep.

Lectures recomanades. VIII

 Carlotto, Massimo. El món no em deu res. Barcelona: Alrevés editorial, 2018 traducció de Pau Vidal.

Aquesta és la darrera lectura proposada des del Club. La trobada per a la tertúlia ja no va ser possible però no ens hem aturat, hem buscat noves maneres de compartir la lectura. En Pasqual Bernat, coordinador del Club de lectura de la biblioteca ens ha fet arribar el seu comentari. 

El podeu llegir aquí: https://www.youtube.com/watch?v=3gcfrB3J9-A

Lectures recomanades. VII

 Chalandon, Sorj. El dia abans.       Barcelona: Edicions de 1984, 2019   Traducció  de Josep Alemany.

Sorj Chalandon va néixer a Tunísia el 1952, viu a França. Treballa com a periodista al diari satíric “Le canard enchainé” i abans havia estat redactor al “Liberation”.

En les seves obres, Chalandon  parteix d’un fet real per convertir-lo en ficció. Així a “professió del pare" (Edicions de 1984, 2017) fa un relat sobre la seva pròpia infantesa i a "Retorn a Killybegs" (Ed. de 1984, 2014) ens parla del conflicte d’Irlanda del Nord. Chalandon és rigorós amb la documentació, el seu perfil periodístic i d'investigació s'hi nota.

Michel és el narrador de la història, el fill petit d’una família humil que viu de la pagesia. El pare, després d’haver perdut un germà, no voldria que els seus fills fossin miners, però la mina els engoleix.  Jojo, el fill gran acaba morint i la novel·la gira entorn de la venjança que ordeix Michel per venjar la mort del seu germà.  Res però  no és el que sembla i la fina línia entre veritat i mentirà ens arrossega pels girs impensables d’aquesta magnífica història.

El 27 de desembre de 1974 moren 42 miners en una explosió al pou Saint-Amé a la localitat de Liévin, al nord de França. L’accident no fou fruit de l’infortuni sinó de les pèssimes condicions de treball i seguretat en què treballaven els obrers en aquesta mina. Les morts s’haurien pogut evitar i això és el que rebel·la a l’autor d’aquest llibre i és la benzina que l’impulsà a escriure “El dia abans”.

Primer de tot, l’obra és un homenatge a tots els qui van perdre la vida en aquest accident i també als supervivents. És també una obra de denúncia social, després de l’accident ningú va ser jutjat i no s’assumiren responsabilitats.  La prosa de Chalandon és molt eficaç per descriure la situació dels més febles i té prou força per arrossegar-nos cap a una intriga gairebé de thriller.

Al final del llibre hi ha la llista dels 42 morts a Liévin, un vell miner de la zona li va dir a Chalandon “Al teu Jojo l’acceptem també com un dels nostres, estem d’acord que siguin 43” així la ficció es fa realitat i Chalandon s’ha guanyat la confiança dels febles.

Si imagino aquesta obra en imatges hi veig una pel·lícula de Ken Loach si hi hagués de posar una banda sonora seria aquesta: Jojo de Jacques Brel.

https://www.youtube.com/watch?v=tuQZA_w0kx4 

Lectures recomanades. VI

Faye, Gaël. Un país petit. 
Barcelona: Empuries, 2018

L’autor fill de pare francès i mare Ruandesa, va fugir del seu Burundi natal a París per refugiar-se de la guerra entre Hutus i Tutsis.  Després de passar pel món de les finances, Gaël s’ha dedicat bàsicament a la música, és raper i aquesta és la seva primera novel·la que bé podria ser la seva pròpia història.

A Un País petit, Gaël Faye  narra el pas de la infantesa a l’edat adulta de Gaby.  Aquest trànsit no és fàcil, la llum que impregna la infantesa en un lloc tan bonic com la zona dels Grans Llacs, es va fonent a negre: el primer sotrac és  la separació dels pares, llavors ve l’ensorrament del món de la infància  amb l’esclat de la guerra civil (1993).   Hi ha una cosa que farà que Gaby no s’enfonsi del tot en el dolor i la pèrdua del seu paradís. De nou, com tantes vegades, els llibres i la lectura seran taula de salvament.

Gaël diu en una entrevista:“ habitem més un temps que un espai”, quan va tornar a Burundi, el país al qual pertanyia ja no hi era. D’això va aquest llibre: de la memòria impresa en nosaltres i que ens fa ser qui som.

L’he llegit durant el trist confinament, vaig buscar Burundi al mapa per situar-me i per sortir una mica del meu refugi,  sense adonar-me`n estava navegant amb el google eart per tot el territori africà on es desenvolupa la novel·la, potser necessitava aquesta fugida virtual però el que si és cert és que m’ha permès entrar dins la història d’una manera molt diferent: Veia els carrers de Bujumbura, Burundi i  Ruanda, són països petits com diu el títol del llibre, preciosos que han estat destruïts, aniquilats i potser no ens n’hem ni assabentat.

També deu ser fruit del confinament però hi ha una frase que m’ha fet pensar força:

 “la felicitat només es veu pel retrovisor”.

Una banda sonora per acompanyar la lectura:
Gaël Faye cantant al seu  País petit  https://www.youtube.com/watch?v=XTF2pwr8lYk