13 de maig 2011

El conte guanyador de Pasqual Bernat

Pasqual Bernat, fou guanyador del concurs de contes en la categoria d'històries per a nens i nenes de cinc a set anys, que es celebrà a St. Vicenç en el marc del taller d'escriptura.
Aquest fou el seu treball.
Felicitats Pasqual!

La campana que no tocava


Vet aquí que, en un poble anomenat Sant Vicenç de Torelló, hi havia una campana, la Vicenteta, que des del capdamunt del campanar de l’església tocava amb molta alegria els quarts i les hores.

-Tan-tan! tan-tan! tan-tan!

Sentint aquesta cantarella, tots els vilatans i vilatanes sempre sabien l’hora en què vivien i mai no feien tard enlloc. En Quel, el forner del poble, sempre començava a pastar quan la Vicenteta anunciava les cinc del matí. Així els vilatans quan es llevaven tenien el pa calentet, acabat de fer. L’àvia Carmeta sempre donava de menjar a les gallines quan la Vicenteta feia els tres quarts de vuit del matí. Les gallines, ben alimentades, tot seguit ponien els ous d’aquell dia. I en Joan, el carter del poble, sempre començava a repartir el correu quan la Vicenteta repicava les nou del matí. Tothom l’esperava a la porta de casa per saber si li duia alguna carta.

Però vet aquí que un matí, allà cap al principi de la primavera, la Vicenteta va deixar de tocar. Aquell dia hi va haver un guirigall al poble. Els pares i les mares, en no sentir les campanades de la Vicenteta, es van adormir i es van llevar més tard de l’hora habitual i tots els nens i les nenes del poble van arribar tard a l’escola. Els botiguers, que també s’havien llevat tard, van obrir les botigues a mig matí i la gent, que s’hi esperava impacient per fer les compres del dia, va haver de fer cues molt llargues. A les fàbriques i oficines els empleats o van començar a treballar una o dues hores més tard, o van plegar abans d’hora. Pel poble tothom corria, tothom s’exclamava, tothom feia tard.

-Com és que la Vicenteta no toca?. Es demanava la gent. Ningú no ho sabia.

Aquell dia els habitants del poble se’n van anar a dormir pensant que l’endemà tot tornaria a la normalitat, que la Vicenteta no havia tocat aquell dia per alguna raó o altra, però que al matí següent els drings acostumats tornarien a sonar. Però vet aquí que a l’endemà la Vicenteta va continuar en silenci. I al dia següent també, i a l’endemà del dia següent, també. I així tots els dies.

En Quel feia tard a l’hora de pastar i els vilatans no tenien el pa calent quan es llevaven. L’àvia Carmeta un dia donava de menjar a les gallines a les vuit, un altre dia a les nou i un altre dia a les onze. Les pobres gallines desconcertades van deixar de pondre ous. I en Joan cada dia repartia les cartes a una hora diferent. Els veïns s’enfadaven perquè els feia esperar les cartes molta estona. Sense la Vicenteta tot anava de mal borràs al poble.

Els companys de la Vicenteta, en Feliu el campanot de Torelló, i en Peret, el campanoi de Sant Pere de Torelló, des dels seus campanars respectius, també es van estranyar.

-Ep Vicenteta! Per què no toques?– Va demanar en Feliu amb el seu dring greu i sorollós.

La Vicenteta, muda, no va respondre.

-Deu ser que és vella i ja no pot amb la seva ànima. Quan la meva àvia va començar l’ofici, ella ja feia anys que tocava.– Va dir en Peret mig enriolat.

-I tant que n’és de vella. I xaruga. Guaita com està de rovellada!- Afegí en Feliu tot esclafint una riallada.

L’Ajuntament de Sant Vicenç, preocupat per la situació, va demanar a en Gep, el campaner, que pugés al campanar i mirés a veure que passava.

En Gep hi pujà i examinà la Vicenteta. Va intentar moure-la, però res de res. La Vicenteta no es va bellugar ni un centímetre.

-Vaja, vaja! Aquesta campana és tan vella com l’anar a peu. Està tan rovellada que és impossible fer-la girar. Ja ha fet el seu fet. L’haurem de llançar a la ferralla i canviar-la per una de nova- va dir tot fent un gest afirmatiu amb el cap.

En sentir això la Vicenteta es va estremir deixant anar un grinyol feble, però no es va moure ni un mil·límetre.

Aquell mateix dia, a l’Ajuntament es va convocar un ple extraordinari per decidir sobre la Vicenteta. L’alcalde, els regidors i també la majoria dels vilatans estaven d’acord a canviar la campana vella per una de nova. Cap vilatà havia de tornar a fer tard enlloc.

-Estimats vilatans i vilatanes la Vicenteta ja no funciona. L’hem de canviar per una campana nova que ens faci anar a tots a l’hora– va dir l’alcalde amb to solemne.

Sí! Jo ja fa massa dies que no tinc el pa calentet a l’hora de l’esmorzar.- Va dir en Sebastià de cal ferrer amb veu enutjada.

-I jo estic cansada de rebre les cartes del meu xicot a tres quarts de quinze cada dia.- va fer la Pepita de la farmàcia amb to amenaçador.

-I les meves gallines què?- va ploriquejar l’àvia Carmeta- ja no ponen ous i estan tristes i ensopides.

En aquell mateix moment, allà dalt del campanar, quan a l’Ajuntament tot estava a punt per començar la votació, un caparró negre amb uns ulls lluents i un bec punxegut va sortir de l’interior de la Vicenteta.

-Vicenteta! Vicenteta! Estem a punt per marxar.

De seguida, de dins de la campana, en va sortir una família d’orenetes: el pare oreneta, la mare oreneta i al seu darrere quatre pollets oreneta.

-N’esteu segurs? I la canalla? Ja s’espavilarà tota sola?- Va dir la Vicenteta amb veu amoïnada.

-Sí, Vicenteta. Els nostres fillets han après a volar molt ràpid i ara ja no ens necessiten per a res. Moltes gràcies. Ens has ajudat molt deixant-nos fer el niu dins teu. I que amable i bona has estat quedant-te quieta sense tocar per no fer-nos mal. Mai no t’ho podrem agrair prou.- Va dir el pare oreneta amb to emocionat.

-Ho he fet de molt bon grat. I, a més, em convenien uns dies de vacances. Fa molts anys que treballo sense descans.

La família d’orenetes, enmig de xerroteigs i xiscles, va emprendre el vol abandonant el campanar, i la Vicenteta, contenta com un gínjol, agafà embranzida i va començar a gronxar-se cada cop amb més força.

-Tan-tan! Tan-tan! Tan-tan!

A baix, a l’Ajuntament, en sentir aquell repic conegut, tothom va callar. Els vilatans i les vilatanes, bocabadats, es van mirar amb cares de sorpresa.

-Conxo!- va dir en Gep – Si és la Vicenteta que torna a tocar.

Tots, alcalde, regidors i vilatans van sortir a la plaça de l’església i van veure com la Vicenteta, allà dalt del campanar, dansava amunt i avall repicant com una boja.

-Tan-tan! Tan-tan! Tan-tan!

-Bé, problema solucionat. La nostra Vicenteta torna a estar en forma. Ja no l’haurem de llançar a la ferralla- Va dir en Gep tot content.

-Visca! – Va exclamar tothom.

I diuen que des d’aleshores, a Sant Vicenç, la campana de l’església mai no falta a la seva cita. Quarts i hores es toquen puntuals. I tots els vilatans i vilatanes mai fan tard enlloc.

I també diuen que al campanar de l’església de Sant Vicenç, hi ha una família d’orenetes que cada primavera hi fa niu. Això sí, en un raconet de les parets, perquè no volen que la Vicenteta torni a deixar de tocar.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que aquest conte ja s’ha acabat.

Pasqual Bernat.



12 de maig 2011

Jordi Coca, al club!

Per a la tertúlia de juny hem convidat a l'escriptor Jordi Coca per parlar de la seva novel·la La nit de les papallones. Ben segur que aquest serà un bon final de curs per al club. Per anar fent boca, podeu fer clic aquí

4 de maig 2011

El "Boom" dels clubs de lectura

El dia 6 d'abril sortia a "El Periódico" aquesta notícia

Un Món Feliç. Aldous Huxley


Dijous de la setmana passada ens vam tornar a seure en cercle per parlar de llibres. Diguem que el títol d'entrada no va triomfar, unes no l'havíem acabat de llegir, d'altres no van poder començar ;·( a algú no li va agradar el gènere de ciència ficció, però parlant, parlant li vam treure molt de suc, ens van impressionar les seves tesis escrites l'any 1932!, el vam trobar filosòfic i vam establir molts paral·lelismes amb el món que ens toca viure i aquesta fou la conclusió: Quina sort que no vivim en un món feliç i quina sort haver llegit Huxley!
(M'encanta el disseny d'aquesta portada del llibre)