Ja me l’he llegit. Coca insisteix: “no és Christa, és la Carla!”, no va escriure un biòpic , a partir d’uns fets reals i un context històric, hi col•loca uns personatges ficticis (no pas tots) per construir un homenatge a l’artista Christa Leem que defugí dels models imperants fins aleshores en el món de les vedets de music-hall i es convertí en símbol de la modernitat i la llibertat a l’Espanya rància de la predemocràcia.
A mi, que m’agraden les biografies, m’ha interessat aquesta obra, el relat de Jordi Coca, força intimista, m’ha portat a esbrinar qui fou i que feia la Christa Leem, m’he mirat els vídeos que he trobat a la xarxa, volia descobrir el rostre de la Carla i el seu cos, entendre que fou allò que la portà fins a tocar el cel de la fama, allò que tant va atraure als intel•lectuals de l’època. La descripció que en fa el narrador quan la veu actuar per primera vegada pot ser la resposta.
“Vaig quedar fascinat. (...) mai res m'havia semblat tan intens, de format tan senzill i alhora tan potent com aquella noia. Allò transmetia una força nova, en certa manera ingènua, i de fet era com si ballés únicament per a si mateixa, com si la sorprenguéssim en la intimitat i, per tant, oferia alguna cosa que anava més enllà del fet de despullar-se.”
En seguirem parlant amb en Jordi Coca el dia 30 de juny a la biblioteca Dos Rius.
