Atxaga,
Bernardo. Casas y tumbas. Barcelona: Alfaguara, 2020
Casas y
tumbas és la darrera novel·la de Bernardo Atxaga
(Asteasu, Gipuzkoa, 1951) màxim representant de la narrativa basca i flamant
Premio Nacional de la Letras Españolas. Amb
Obabakoak (1989) es consagrà com a
escriptor, la seva tasca ha estat ben reconeguda i premiada. Al Club, vam llegir i debatre sobre el fill de l’acordionista (2004), que
des d’aquí també us recomano.
La novel·la està formada per sis relats que
situats en el temps van des de 1970 fins al 2017 aquests relats, però,
conformen una sola novel·la on tot és relaciona i per tant és el retrat d’un
univers on situa les vivències dels seus personatges, com s’enfronten als
problemes, la política, les relacions i l’amistat. Les històries dels
protagonistes es creuen i es que la vida va passant. Unes persones que un dia
foren nens, avui són tot allò que ha quedat gravat a la seva pell.
És difícil definir aquesta obra, ni per tema
ni per gènere. Transita d’un lloc a l’altre, la trama d’Antoine és gairebé pròpia
del gènere negre, ben diferent al relat de l’accident de Luís o a l’inquietant
primer relat. El magnífic epíleg ens fa adonar que molt del que s’hi explica és
autobiogràfic, fets viscuts o recordats. No és una obra difícil però requereix
una lectura pausada.
Des de la casa i fins la tomba és una vida, i
el que més ha valgut la pena de viure-la ha estat l’amistat teixida al llarg
d’aquests 40 anys. Ja vaig comentar en un altre post que tot el que llegeixo
aquests dies em porta a la reflexió sobre el que estem vivint i ara, que els
amics són lluny, m’adono de com seria de difícil viure sense amistat.
Atxaga és original en la creació i profund en
el contingut, diu que aquesta serà la seva darrera novel·la, vol trobar noves
formes. Segur que no ens decep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada