12 d’ag. 2020

Club de lectura. Curs 2020-2021



Després d'una sèrie de recomanacions en època de confinament, per sort ja fa dies que hem obert les portes de la biblioteca. Des d'aquest graner públic -que deia l'emperador Adrià- seguim treballant pel que val la pena, per això ja tenim a punt les propostes pel nou curs del Club de Lectura.  El nostre desig és que la biblioteca segueixi sent el lloc de trobada per compartir lectures i si podem ens trobarem com sempre el darrer dijous de mes a les 8 de la tarda a la biblioteca. 

Calendari:

24 de setembre: Una educació. Tara Westover. Relat biogràfic de l'autora
29 d'octubre: Les millors vacances de la meva vida. Neus Canyelles. En motiu del dia de la Salut mental.
26 de novembre: Les històries naturals. Joan Perucho. Commemoració de l'any Perucho. Sessió conduïda per Julià Guillamon
28 de gener: La nit de la iguana. Tennessee Williams. Llegir teatre + anada al TNC per veure l'obra
25 de febrer: La Cadena. Adrian MacKinty. La "negra" d'aquest curs.
25 de març: L'edifici Iaqubian. Ala Aswani. Altres literatures. Egipte
29 d'abril: Primera part. Cèlia Suñol. Clàssics oblidats
27 de maig: Els setze arbres del Somme. Lars Mytting. El nostre món
17 de juny: Fut. Jim Dodge. A cegues.







9 de jul. 2020

Dicker, Joël.  L’Enigma de l’habitació, 622. Barcelona: La Campana, 2020. Traducció de Josep Alemany i Imma Falcó

Joël Dicker  (Ginebra, 1985) Escriptor i llicenciat en dret.  Es féu famós arreu del món amb la seva novel·la  La veritat sobre el cas Harry Quebert” (La campana, 2013) però ja abans havia escrit “Els últims dies dels nostres pares” (La campana, 2014) després vindria “El llibre dels Baltimore” (La campana, 2016) i “La desaparició de Stephanie Mailer”  (La campana, 2018) el que avui ressenyo és el seu cinquè treball.

En aquest llibre, l’escriptor Joël Dicker s’instal·la en un hotel de luxe a Verbier, als Alps Suïssos, on fa uns anys  van assassinar un dels directius de la banca Ebezner - tota una institució a Suïssa – aquest assassinat es tancà sense ser resolt i ell vol investigar que va passar realment. Si hi afegim un triangle amorós, ja tenim tots els ingredients per una obra desimbolta i ben entretinguda.

A “El misteri de l’habitació 622” l’autor segueix fidel al gènere policíac que el caracteritza, però li dóna un estil més personal, ja que ell mateix es converteix en personatge de la novel·la i aprofita també per retre homenatge a qui fou el seu editor Bernard de Fallois, mort el 2018.

En els seus llibres, Dicker fuig una mica de la intriga més convencional  i ens sorprèn constantment  fent girs inesperats en l’argument, en una novel·la tan coral com aquesta, això ens complica una mica la lectura, a més, utilitza el recurs de fer salts temporals per anar coneixent les circumstàncies viscudes per cadascun dels personatges al llarg de quinze anys, peró com que el to del llibre és distès segur que ens proporciona just el que busca: entreteniment.

Per cert, res no és el que sembla i l’habitació 622 no existeix.


2 de jul. 2020

Lectures recomanades XVI


Colombani, Laetitia. Les vencedores. 
Barcelona: Salamandra, 2020. Traducció de Ferran Ràfols.

Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) és una escriptora, guionista i directora cinematogràfica. Després de la seva primera novel·la i best-seller “La trena”(2018), torna amb aquesta nova obra de tema molt semblant: el poder de les dones.

A Les vencedores, l’autora narra la peripècia vital de dues dones nascudes amb un segle de diferència: la Solene, contemporània nostra, advocada exitosa i independent que passa per un mal tràngol en la seva vida i cau en una depressió i la Blanche Peyron (1867-1933) comandant de l’exèrcit de salvació que aconseguí crear una llar per a dones excloses de la societat “Le palais de la femme”, en un magnífic edifici que havia estat un hotel i que avui en dia, continua funcionant amb la mateixa intencionalitat en què fou creat per Blanche. De fet, el Palau de la dona, aquest lloc d’aixopluc i compromís social és també un personatge en aquesta història, potser el principal, ja que és des d’aquí d’on parteixen les històries de les dues protagonistes.

Les dues narracions s’entrellacen, la de Solene és ficció, la de Blanche és real. A mi, personalment m’ha interessat molt més la història de la Blanche Peyron una dona molt forta i capaç de grans renuncies per tirar endavant els seus objectius. La Història de solene la trobo un xic fluixa, una advocada d’èxit que no s’havia adonat mai que vivia en un món ple de drames. Blanche sabia en quin món vivia i per això lluitava.

L’estil del llibre a mig camí entre la ficció i la novel·la històrica, s’assembla molt al primer de Colombani, utilitza de nou el recurs de narracions que conflueixen en un punt comú. Colombani té habilitat per aconseguir una lectura àgil i s’agraeix que posi aquest talent escrivint a favor de les dones i la seva emancipació.








23 de juny 2020

Lectures recomanades. XV

Nothomb, Amélie. Els noms epicens. Barcelona: Anagrama, 2020   Traducció de Ferran Ràfols

Amélie Nothomb, Kobe (Japó), 1967 és una escriptora Belga. El seu pare fou ambaixador i va viure la major part de la seva infància al Japó i la Xina. Ara viu a París. És una autora molt prolífica i aquesta és la 27a novel·la. Cada setembre arriba una novetat d’ A. Nothomb això sí, aquí  ja sol ser primavera quan la podem llegir.

El títol d’aquesta obra “els noms epicens” fa referència a aquells noms que tant poden ser masculins com femenins, els dos protagonistes es diuen Claude (ell) i Dominique (Ella). Claude està enamorat i convençut de casar-se amb Reine, però ella –freda i calculadora- té altres plans. D’aquest daltabaix en la vida de Claude, en naixerà una venjança que durarà una vida.

Des que vaig descobrir aquesta autora se’m fa difícil resistir-me als seus contes, he procurat seguir-la i sempre he gaudit amb les seves històries. Sovint són relats cruels però passats per un sedàs que sembla que estiguem llegint contes clàssics amb protagonistes i temes contemporanis. De vegades això és molt evident com en els llibres Barbablava (2014) o En Riquet del plomall (2018), aquest cop no en fa cap reinterpretació però segueix el seu peculiar estil.

Com tantes vegades Nothom ens parla de les complexes relacions familiars, en aquest cas entre pare i filla que es complementa amb la seva anterior obra pica’t al cor (2019) que explora en les relacions maternes filials.

Al costat de temes recurrents en l’autora, com l’amor no correspost, aquí també hi trobem una irònica reflexió sobre el classisme de la burgesia francesa i una trista evidència del paper de la dona com a segona en aquesta ambició social.

Nothom té un gran talent com a escriptora, sap escriure d’una manera intel·ligent i fàcil, toca temes excèntrics, construeix diàlegs rics i directes. La lectura es fa molt lleugera i tot això té un gran mèrit. L'autora confessa en una entrevista que poleix i repoleix els seus textos fins a l’essencial i això és un gran exercici literari.

Acabo amb l'aprenentatge que he tret d’aquesta obra: L’odi no pot funcionar com a motor de la vida, i m’estalvio moltes lectures d’autoajuda.

15 de juny 2020

Lectures recomanades XIV

Costak, Uri. L’estilita. Barcelona: Ara llibres, 2019

Uri Costak (1973) és periodista, professor universitari i escriptor, ell mateix es defineix com a creador de continguts, ja que ha treballat en molts mitjans com ràdio o publicitat. L’Estilita és la seva primera novel·la.

En un petit poble francès ocorre un fet insòlit: Un rodamón decideix enfilar-se damunt d’una columna per quedar-s’hi a viure, com un estilita, d’aquí el títol del llibre que es refereix als anacoretes que al S. V i VI es retiraven a viure sobre un pilar per aïllar-se del món i fer penitència. Aquest element, portat als nostres dies dona molt de joc  a aquesta història.

Tot i que la ressenya que ara proposo no és una novetat de darrera hora, l’he escollit perquè és perfecte per als dies que estem vivint.  Dies que ens han obligat a fer una pausa, a replegar-nos i observar.  El llibre, amb un to reflexiu però també irònic ens convida a pensar sobre la vida i l’existència, sobre la llibertat de poder fer allò que desitgem i la convivència necessària per fer-ho amb respecte. 

És evident que l’aparició de l’estilita és un fet disruptiu, estrany,  això farà que tothom en parli i és a través de les opinions i mirades de la gent del poble que es posa de manifest el món d’avui, fent una crítica universal des d’un petit poblet. Aquest home que ha decidit viure dalt d’una columna no pretén ser moralitzant, és un home sense por i que actua per intuïció.

L’Estilita és una novel·la  per a tots els públics, molt curta (146 pàg.) gairebé com un conte, d’escriptura senzilla i fàcil de llegir.  S’estructura en capítols molt curts que marquen un ritme de lectura ràpid.

Si el llibre us fa pensar, sentir i el trobeu bonic l’autor haurà triomfat.


3 de juny 2020

Lectures recomanades XIII


Ruiz Palà, Gemma. Ca la Wenling. 

Barcelona: Proa, 2020

Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) és periodista especialitzada en cultura i escriptora. Debutà amb la novel·la Argelagues (2016). Ca la Wenling és la seva segona obra.

La Wenling és una dona xinesa que regenta amb el seu marit una perruqueria al barri de Gràcia on també es fan manicures, pedicures i massatges.  La narradora, una jove documentalista, és una de les clientes habituals que amb l’excusa de fer-se la manicura serà observadora d’actituds i tòpics que després aprofita per trinxar-los.  És en aquest context on neix una profunda amistat entre la Wenling i la jove periodista.

Aquest lloc de pas que és el saló de perruqueria, és perfecte per fer-ne un espai de complicitat, les clientes que anem coneixent (la Kristin, Gripi, la Mireia...) també tenen un món particular on es fan visibles les quotidianitats de moltes dones, la mirada de l’autora és volgudament feminista. Més enllà de la ficció, l’autora hi col·loca històries ben documentades i que sustenten l’argument del llibre com pot ser l’origen de la manicura, el racisme o la diàspora xinesa als EUA.

Llibre molt àgil de llegir, capítols curts i llenguatge molt cuidat amb una prosa molt esmolada. Dona un gran valor al llenguatge col·loquial, amb moltes frases fetes. Trobo encertadíssima la manera com ens acosta a la precarietat de la comunicació amb algú que parla una llengua que no coneixem gens i que no és inconvenient quan ens volem entendre. (Ella i la Wenling parlen un castellà adaptat)
Acabes el llibre i et vénen ganes d’anar a Ca la Wenling, perquè segur que existeix,  i trobar-la a ella i que de cop tots els prejudicis sobre la comunitat xinesa hagin desaparegut.


26 de maig 2020

Lectures recomanades XII

Dalmau, Alba. El camí dels esbarzers. 
Barcelona: Angle Editorial, 2019

Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) és llicenciada en comunicació audiovisual i professora del laboratori de lletres. La seva primera novel·la “Volenska” (Pagès edicions, 2011) guanyà el premi Joaquim Ruyra.  Li agrada treballar amb altres arts, i en aquest sentit, té dos reculls de relats basats en treballs fotogràfics “On només hi havia un far” (2010) i “Estrena” (2015). L’any 2017 guanyà el premi Vila d’Ascó amb el recull de contes “Estàndards” (Angle, 2017) inspirats en el món del jazz. L’obra recomanada està inspirada per les suggerents fotografies d’ Israel Ariño “Terra incógnita”

El camí dels esbarzers és un recull de contes que llegim com una novel·la perquè hi ha un espai que aglutina tots els personatges, i nosaltres, quan llegim ho copsem com una unitat. Tot passa a Sandville, una ciutat petita en qualsevol lloc de l’oest profund americà. És un poble tancat, ple de prejudicis i difícil de fugir-ne perquè atrapa. El primer relat ja ens marca el tarannà del lloc que estem a punt de descobrir i els 24 microcontes següents aniran dibuixant tota la vida de la gent del poble. Una  vida de portes endins i que aflora en cada relat.

Acostar molt la mirada, en allò que és petit i proper ens permet fer un retrat de l`ànima humana: la soledat, la mort, l’enveja o l’amor  superen les fronteres de Sandville perquè són inherents a la condició humana.  L’aversió a la diferència, el masclisme i el racisme tan presents en aquests relats expliquen el nostre món.

L’estil de l’Alba Dalmau és fresc, sense artificis amb unes descripcions molt evocadores i gairebé cinematogràfiques,  diríem que estem veient un western. Les referències als seus gustos literaris hi són ben presents des de Carson McCullers, Shirley Jackson, Italo Calvino i el seu baró rampant o grans clàssics com Hemingway, Salinger o txékhov de qui ha fet l’exercici de copiar l’estructura d’algun dels seus contes.

Qui llegeix també té la seva feina, si bé l’autora tanca cada capítol nosaltres hi podem endevinar més coses de les que es mostren, podem omplir forats que en definitiva ens fan ser actius en la lectura.

Fixeu-vos en la portada: Un camí d’esbarzers on dues amigues cullen dolces móres. L'esgarrinxada és inevitable. Això és el llibre.

Una banda sonora per acompanyar la lectura: I Still miss one. Johny Cash.