9 de des. 2020

ANY PERUCHO

 El 7 de novembre de 2020 va fer cent anys de la mort de l'escriptor Joan Perucho. El Club de Lectura de la biblioteca ho vam commemorar dedicant-li un club de lectura. L'obra de Perucho és d'una imaginació desbordant i molt erudita per això en aquesta trobada vam agrair la companyia de la filòloga Neus Real que ens va acompanyar en aquesta aventura literària.

4 de nov. 2020

Les millors vacances de la meva vida

 Un any més, el Club de Lectura de la Biblioteca Dos Rius, ens hem afegit als actes per commemorar el dia de la salut mental. La lectura escollida per reflexionar sobre aquest tema fou "Les millors vacances de la meva vida" de Neus Canyelles, un relat biogràfic d'un procés depressiu. La tertúlia fou enriquidora, tothom destacava l'honestedat de l'autora a l'hora de despullar-se al qui la llegeixi. Ho fa sense autocompassió i amb un llenguatge poètic. Un llibre petit, un gran llibre.

En aquest enllaç el nostre estimat conductor del Club ens fa la valoració del llibre.

5 d’oct. 2020

Any Joan Perucho


Al llarg d'aquest any, s'han celebrat diferents activitats amb motiu de l'Any Joan Perucho. La biblioteca es vol afegir a la commemoració dels 100 anys del naixement d'aquest escriptor i per això hem programat una sessió especial del Club de lectura dedicada a aquest autor tan polifacètic.

Llegirem el llibre "Les aventures del cavaller kosmas" i hem convidat a la tertúlia la Maria Neus Real, experta en l'obra de Joan Perucho per conèixer més a fons l'obra i l'autor.
Això serà el DIJOUS 3 DE DESEMBRE A LES 8 DE LA TARDA.



12 d’ag. 2020

Club de lectura. Curs 2020-2021



Després d'una sèrie de recomanacions en època de confinament, per sort ja fa dies que hem obert les portes de la biblioteca. Des d'aquest graner públic -que deia l'emperador Adrià- seguim treballant pel que val la pena, per això ja tenim a punt les propostes pel nou curs del Club de Lectura.  El nostre desig és que la biblioteca segueixi sent el lloc de trobada per compartir lectures i si podem ens trobarem com sempre el darrer dijous de mes a les 8 de la tarda a la biblioteca. 

Calendari:

24 de setembre: Una educació. Tara Westover. Relat biogràfic de l'autora
29 d'octubre: Les millors vacances de la meva vida. Neus Canyelles. En motiu del dia de la Salut mental.
3 de desmbre: Les aventures del cavaller Kosmas. Joan Perucho. Commemoració de l'any Perucho. Sessió conduïda per Maria Neus Real
28 de gener: La nit de la iguana. Tennessee Williams. Llegir teatre + anada al TNC per veure l'obra
25 de febrer: La Cadena. Adrian MacKinty. La "negra" d'aquest curs.
25 de març: L'edifici Iaqubian. Ala Aswani. Altres literatures. Egipte
29 d'abril: Primera part. Cèlia Suñol. Clàssics oblidats
27 de maig: Els setze arbres del Somme. Lars Mytting. El nostre món
17 de juny: Fut. Jim Dodge. A cegues.







9 de jul. 2020

Dicker, Joël.  L’Enigma de l’habitació, 622. Barcelona: La Campana, 2020. Traducció de Josep Alemany i Imma Falcó

Joël Dicker  (Ginebra, 1985) Escriptor i llicenciat en dret.  Es féu famós arreu del món amb la seva novel·la  La veritat sobre el cas Harry Quebert” (La campana, 2013) però ja abans havia escrit “Els últims dies dels nostres pares” (La campana, 2014) després vindria “El llibre dels Baltimore” (La campana, 2016) i “La desaparició de Stephanie Mailer”  (La campana, 2018) el que avui ressenyo és el seu cinquè treball.

En aquest llibre, l’escriptor Joël Dicker s’instal·la en un hotel de luxe a Verbier, als Alps Suïssos, on fa uns anys  van assassinar un dels directius de la banca Ebezner - tota una institució a Suïssa – aquest assassinat es tancà sense ser resolt i ell vol investigar que va passar realment. Si hi afegim un triangle amorós, ja tenim tots els ingredients per una obra desimbolta i ben entretinguda.

A “El misteri de l’habitació 622” l’autor segueix fidel al gènere policíac que el caracteritza, però li dóna un estil més personal, ja que ell mateix es converteix en personatge de la novel·la i aprofita també per retre homenatge a qui fou el seu editor Bernard de Fallois, mort el 2018.

En els seus llibres, Dicker fuig una mica de la intriga més convencional  i ens sorprèn constantment  fent girs inesperats en l’argument, en una novel·la tan coral com aquesta, això ens complica una mica la lectura, a més, utilitza el recurs de fer salts temporals per anar coneixent les circumstàncies viscudes per cadascun dels personatges al llarg de quinze anys, peró com que el to del llibre és distès segur que ens proporciona just el que busca: entreteniment.

Per cert, res no és el que sembla i l’habitació 622 no existeix.


2 de jul. 2020

Lectures recomanades XVI


Colombani, Laetitia. Les vencedores. 
Barcelona: Salamandra, 2020. Traducció de Ferran Ràfols.

Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) és una escriptora, guionista i directora cinematogràfica. Després de la seva primera novel·la i best-seller “La trena”(2018), torna amb aquesta nova obra de tema molt semblant: el poder de les dones.

A Les vencedores, l’autora narra la peripècia vital de dues dones nascudes amb un segle de diferència: la Solene, contemporània nostra, advocada exitosa i independent que passa per un mal tràngol en la seva vida i cau en una depressió i la Blanche Peyron (1867-1933) comandant de l’exèrcit de salvació que aconseguí crear una llar per a dones excloses de la societat “Le palais de la femme”, en un magnífic edifici que havia estat un hotel i que avui en dia, continua funcionant amb la mateixa intencionalitat en què fou creat per Blanche. De fet, el Palau de la dona, aquest lloc d’aixopluc i compromís social és també un personatge en aquesta història, potser el principal, ja que és des d’aquí d’on parteixen les històries de les dues protagonistes.

Les dues narracions s’entrellacen, la de Solene és ficció, la de Blanche és real. A mi, personalment m’ha interessat molt més la història de la Blanche Peyron una dona molt forta i capaç de grans renuncies per tirar endavant els seus objectius. La Història de solene la trobo un xic fluixa, una advocada d’èxit que no s’havia adonat mai que vivia en un món ple de drames. Blanche sabia en quin món vivia i per això lluitava.

L’estil del llibre a mig camí entre la ficció i la novel·la històrica, s’assembla molt al primer de Colombani, utilitza de nou el recurs de narracions que conflueixen en un punt comú. Colombani té habilitat per aconseguir una lectura àgil i s’agraeix que posi aquest talent escrivint a favor de les dones i la seva emancipació.








23 de juny 2020

Lectures recomanades. XV

Nothomb, Amélie. Els noms epicens. Barcelona: Anagrama, 2020   Traducció de Ferran Ràfols

Amélie Nothomb, Kobe (Japó), 1967 és una escriptora Belga. El seu pare fou ambaixador i va viure la major part de la seva infància al Japó i la Xina. Ara viu a París. És una autora molt prolífica i aquesta és la 27a novel·la. Cada setembre arriba una novetat d’ A. Nothomb això sí, aquí  ja sol ser primavera quan la podem llegir.

El títol d’aquesta obra “els noms epicens” fa referència a aquells noms que tant poden ser masculins com femenins, els dos protagonistes es diuen Claude (ell) i Dominique (Ella). Claude està enamorat i convençut de casar-se amb Reine, però ella –freda i calculadora- té altres plans. D’aquest daltabaix en la vida de Claude, en naixerà una venjança que durarà una vida.

Des que vaig descobrir aquesta autora se’m fa difícil resistir-me als seus contes, he procurat seguir-la i sempre he gaudit amb les seves històries. Sovint són relats cruels però passats per un sedàs que sembla que estiguem llegint contes clàssics amb protagonistes i temes contemporanis. De vegades això és molt evident com en els llibres Barbablava (2014) o En Riquet del plomall (2018), aquest cop no en fa cap reinterpretació però segueix el seu peculiar estil.

Com tantes vegades Nothom ens parla de les complexes relacions familiars, en aquest cas entre pare i filla que es complementa amb la seva anterior obra pica’t al cor (2019) que explora en les relacions maternes filials.

Al costat de temes recurrents en l’autora, com l’amor no correspost, aquí també hi trobem una irònica reflexió sobre el classisme de la burgesia francesa i una trista evidència del paper de la dona com a segona en aquesta ambició social.

Nothom té un gran talent com a escriptora, sap escriure d’una manera intel·ligent i fàcil, toca temes excèntrics, construeix diàlegs rics i directes. La lectura es fa molt lleugera i tot això té un gran mèrit. L'autora confessa en una entrevista que poleix i repoleix els seus textos fins a l’essencial i això és un gran exercici literari.

Acabo amb l'aprenentatge que he tret d’aquesta obra: L’odi no pot funcionar com a motor de la vida, i m’estalvio moltes lectures d’autoajuda.