dijous, vam poder compartir tertúlia amb l'actor Lluís Soler, evidentment el tema era l'obra "Luces de Bohemia" de R.M. del Valle Inclán i va servir de preludi a la posada en escena de l'obra al Teatre Cirvianum. Soler interpreta el personatge protagonista Max Estrella i va lloar l'obra tant des del punt de vista literària com de l'actor que ha de representar allò que algú ha escrit per a ell. Luces de Bohemia és una obra plena d'ironia amb una mirada molt crítica a la societat espanyola de principis de segle on no hi ha lloc pel geni ni per la cultura.
En el marc de la programació del Teatre Cirvianum, el proper 26 de novembre es representarà el muntatge teatral LUCES DE BOHEMIA de Ramón del Valle-Inclán.
Com a preludi d’aquest esdeveniment, el dijous 24 de novembre tindrem a la Biblioteca Dos Rius l'actor LLUÍS SOLER per parlar de l'obra i la posada en escena.
Tots els assistents podran comprar, el mateix dia de la tertúlia, les entrades per a la funció teatral amb un 20% de descompte sempre que hi hagi aforament disponible.
Si penseu assistir a la tertúlia podeu fer la reserva de la vostra entrada al telèfon: 938594043 (Gemma)
Aquesta tertúlia, la vam fer en el marc de la trobada de Clubs de Lectura de la comarca d'Osona que aquest any es celebrà al teatre Eliseu de Roda de Ter. La proposta està inscrita dins les activitats de celebració del dia de la salut mental, aquest any dedicada a l'anorexia, d'aquí l'elecció d'aquesta obra. La tertúlia la conduiren Pasqual Bernat i Mar Vidal. Biografia de la fam és un llibre clarament autobiogràfic i, sobretot, una apologia encomanadissa de la gana. Tot i haver patit anorèxia durant dos anys, Nothomb ens explica la seva vida a través de la fam, i reivindica la voracitat i la golafreria en molts camps: fam de llengües, de llibres, d’alcohol, de xocolata, ànsia de bellesa i de descobriments sense fi. Amélie Nothomb té una “gana absoluta”, un desig mai satisfet que sembla no esgotar-se i que ens descriu en totes les seves formes, des de l´èxtasi fins a l´horror, amb dolor, amor, humor i lucidesa, mentre desdibuixa la complicada paradoxa de l´existència. Biografia de la fam és segurament el llibre més sincer i honest sobre la seva infància, que Amélie Nothomb ja evocava a Metafísica dels tubs i Un sabotatge amorós, prolegòmens de l’extraordinària experiència d’estupor i tremolors.
L'últim dijous de mes, torna a ser dijous de tertúlia i aquest és el menú que tenim pensat per aquesta temporada, benvinguts i benvingudes a la lectura!
29 de setembre: La Mennulara. Simonetta Agnelo Hornby
25 d'octubre: Biografia de la fam. Amélie Nothomb
24 de novembre: Luces de Bohemia. R.M. Del Valle Inclán
26 de gener: El Sopar. Herman Koch
23 de febrer: L'última trobada. Sandor Márai
29 de març: Vida i mort de Jordi Fraginals. Josep Pous i Pagès
26 d'abril: Totes les coses que no ens vam dir. Marc Levy
31 de maig: El secret del meu turbant. Nadia Ghulam i Agnès Rotger
Dijous passat vam poder disfrutar de la companyia de Jordi Coca a la nostra darrera tertúlia d'aquest curs. "El joc etern", aquest hauria d'haver estat el títol de l'obra, un títol que dibuixa molt bé la voluntat de Jordi Coca en escriure aquesta novel·la sobre l'artista, la creació, la persona i les seves circumstàncies. Coca ens va explicar la gènesi de l'obra: volia escriure un llibre que fos homenatge a Christa leem, sense ser la seva biografia, tot allò que s'explica a l'obra és ficció (tret d'alguns personatges). L'autor ja havia escrit un llibre sobre "El Molino" (Llibre que no va veure la llum) i per tant tot aquest material d'investigació li servirà per a "la nit de les papallones". Sens dubte, Jordi Coca és un gran coneixedor de la nit Barcelonina dels anys 70, ens en va parlar, del Bocaccio de la "gauche divine" i de les rambles de l'Ocaña. També ens va descobrir la seva relació i admiració per Joan Brossa....Els lectors i lectores que hi erem presents també hi vam dir la nostra, la Christa Leem fou present en tot moment i si més no aquest també fou el nostre modest homenatge. Quin plaer i quin privilegi compartir aquestes estones amb persones honestes, intel·ligents i interessants com Jordi Coca. Moltes gràcies a tots els membres del club de lectura, sense elles tot això no seria possible.
Ja me l’he llegit. Coca insisteix: “no és Christa, és la Carla!”, no va escriure un biòpic , a partir d’uns fets reals i un context històric, hi col•loca uns personatges ficticis (no pas tots) per construir un homenatge a l’artista Christa Leem que defugí dels models imperants fins aleshores en el món de les vedets de music-hall i es convertí en símbol de la modernitat i la llibertat a l’Espanya rància de la predemocràcia. A mi, que m’agraden les biografies, m’ha interessat aquesta obra, el relat de Jordi Coca, força intimista, m’ha portat a esbrinar qui fou i que feia la Christa Leem, m’he mirat els vídeos que he trobat a la xarxa, volia descobrir el rostre de la Carla i el seu cos, entendre que fou allò que la portà fins a tocar el cel de la fama, allò que tant va atraure als intel•lectuals de l’època. La descripció que en fa el narrador quan la veu actuar per primera vegada pot ser la resposta.
“Vaig quedar fascinat. (...) mai res m'havia semblat tan intens, de format tan senzill i alhora tan potent com aquella noia. Allò transmetia una força nova, en certa manera ingènua, i de fet era com si ballés únicament per a si mateixa, com si la sorprenguéssim en la intimitat i, per tant, oferia alguna cosa que anava més enllà del fet de despullar-se.”
En seguirem parlant amb en Jordi Coca el dia 30 de juny a la biblioteca Dos Rius.
Pasqual Bernat, fou guanyador del concurs de contes en la categoria d'històries per a nens i nenes de cinc a set anys, que es celebrà a St. Vicenç en el marc del taller d'escriptura.
Aquest fou el seu treball.
Felicitats Pasqual!
La campana que no tocava
Vet aquí que, en un poble anomenat Sant Vicenç de Torelló, hi havia una campana, la Vicenteta, que des del capdamunt del campanar de l’església tocava amb molta alegria els quarts i les hores.
-Tan-tan! tan-tan! tan-tan!
Sentint aquesta cantarella, tots els vilatans i vilatanes sempre sabien l’hora en què vivien i mai no feien tard enlloc. En Quel, el forner del poble, sempre començava a pastar quan la Vicentetaanunciava les cinc del matí. Així els vilatans quan es llevaven tenien el pa calentet, acabat de fer. L’àvia Carmeta sempre donava de menjar a les gallines quan la Vicenteta feia els tres quarts de vuit del matí. Les gallines, ben alimentades, tot seguit ponien els ous d’aquell dia. I en Joan, el carter del poble, sempre començava a repartir el correu quan la Vicenteta repicava les nou del matí. Tothom l’esperava a la porta de casa per saber si li duia alguna carta.
Però vet aquí que un matí, allà cap al principi de la primavera, la Vicenteta va deixar de tocar. Aquell dia hi va haver un guirigall al poble. Els pares i les mares, en no sentir les campanades de la Vicenteta, es van adormir i es van llevar més tard de l’hora habitual i tots els nens i les nenes del poble van arribar tard a l’escola. Els botiguers, que també s’havien llevat tard, van obrir les botigues a mig matí i la gent, que s’hi esperava impacient per fer les compres del dia, va haver de fer cues molt llargues. A les fàbriques i oficines els empleats o van començar a treballar una o dues hores més tard, o van plegar abans d’hora. Pel poble tothom corria, tothom s’exclamava, tothom feia tard.
-Com és que la Vicenteta no toca?. Es demanava la gent.Ningú no ho sabia.
Aquell dia els habitants del poble se’n van anar a dormir pensant que l’endemà tot tornaria a la normalitat, que la Vicenteta no havia tocat aquell dia per alguna raó o altra, però que al matí següent els drings acostumats tornarien a sonar. Però vet aquí que a l’endemà la Vicenteta va continuar en silenci. I al dia següent també, i a l’endemà del dia següent, també. I així tots els dies.
En Quel feia tard a l’hora de pastar i els vilatans no tenien el pa calent quan es llevaven. L’àvia Carmeta un dia donava de menjar a les gallines a les vuit, un altre dia a les nou i un altre dia a les onze. Les pobres gallines desconcertades van deixar de pondre ous. I en Joan cada dia repartia les cartes a una hora diferent. Els veïns s’enfadaven perquè els feia esperar les cartes molta estona. Sense la Vicenteta tot anava de mal borràs al poble.
Els companys de la Vicenteta, en Feliu el campanot de Torelló, i en Peret, el campanoi de Sant Pere de Torelló, des dels seus campanars respectius, també es van estranyar.
-Ep Vicenteta! Per què no toques?– Va demanar en Feliu amb el seu dring greu i sorollós.
La Vicenteta, muda, no va respondre.
-Deu ser que és vella i ja no pot amb la seva ànima. Quan la meva àvia va començar l’ofici, ella ja feia anys que tocava.– Va dir en Peret mig enriolat.
-I tant que n’és de vella. I xaruga. Guaita com està de rovellada!- Afegí en Feliu tot esclafint una riallada.
L’Ajuntament de Sant Vicenç, preocupat per la situació, va demanar a en Gep, el campaner, que pugés alcampanar i mirés a veure que passava.
En Gep hi pujà i examinà la Vicenteta. Va intentar moure-la, però res de res. La Vicenteta no es va bellugar ni un centímetre.
-Vaja, vaja! Aquesta campana és tan vella com l’anar a peu. Està tan rovellada que és impossible fer-la girar. Ja ha fet el seu fet. L’haurem de llançar a la ferralla icanviar-la per una de nova- va dir tot fent un gest afirmatiu amb el cap.
En sentir això la Vicenteta es va estremir deixant anar un grinyol feble, però no es va moure ni un mil·límetre.
Aquell mateix dia, a l’Ajuntament es va convocar un ple extraordinari per decidir sobre la Vicenteta. L’alcalde, els regidors i també la majoria dels vilatans estaven d’acord a canviar la campana vella per una de nova. Cap vilatà havia de tornar a fer tard enlloc.
-Estimats vilatans i vilatanes la Vicenteta ja no funciona. L’hem de canviar per una campana nova que ens faci anar a tots a l’hora– va dir l’alcalde amb to solemne.
Sí! Jo ja fa massa dies que no tinc el pa calentet a l’hora de l’esmorzar.- Va dir en Sebastià de cal ferrer amb veu enutjada.
-I jo estic cansada de rebre les cartes del meu xicota tres quarts de quinze cada dia.- va fer la Pepita de la farmàcia amb to amenaçador.
-I les meves gallines què?- va ploriquejar l’àvia Carmeta- ja no ponen ous i estan tristes i ensopides.
En aquell mateix moment, allà dalt del campanar, quan a l’Ajuntament tot estavaa punt per començar la votació, un caparró negre amb uns ulls lluents i un bec punxegut va sortir de l’interior de la Vicenteta.
-Vicenteta! Vicenteta! Estem a punt per marxar.
De seguida, de dins de la campana, en va sortir una família d’orenetes: el pare oreneta, la mare oreneta i al seu darrerequatre pollets oreneta.
-N’esteu segurs? I la canalla? Ja s’espavilarà tota sola?- Va dir la Vicenteta amb veu amoïnada.
-Sí, Vicenteta. Els nostres fillets han après a volar molt ràpid i ara ja no ens necessiten per a res. Moltes gràcies. Ens has ajudat molt deixant-nos fer el niu dins teu. I que amable i bona has estat quedant-te quieta sense tocar per no fer-nos mal. Mai no t’ho podrem agrair prou.- Va dir el pare oreneta amb to emocionat.
-Ho he fet de molt bon grat. I, a més, em convenien uns dies de vacances. Fa molts anys que treballo sense descans.
La família d’orenetes, enmig de xerroteigs i xiscles, va emprendre el vol abandonant el campanar, i la Vicenteta, contenta com un gínjol, agafà embranzida i va començar a gronxar-se cada cop amb més força.
A baix, a l’Ajuntament, en sentir aquell repic conegut, tothom va callar. Els vilatans i les vilatanes, bocabadats, es van mirar amb cares de sorpresa.
-Conxo!- va dir en Gep – Si és la Vicenteta que torna a tocar.
Tots, alcalde, regidors i vilatans van sortir a la plaça de l’església i van veure com la Vicenteta, allà dalt del campanar, dansavaamunt i avall repicant com una boja.
-Tan-tan! Tan-tan! Tan-tan!
-Bé, problema solucionat. La nostra Vicenteta torna a estar en forma. Ja no l’haurem de llançar a la ferralla- Va dir en Gep tot content.
-Visca! – Va exclamartothom.
I diuen que des d’aleshores, a Sant Vicenç, la campana de l’església mai no falta a la seva cita. Quarts i hores es toquen puntuals. I tots els vilatans i vilatanes mai fan tard enlloc.
I també diuen que al campanar de l’església de Sant Vicenç, hi ha una família d’orenetes que cada primavera hi fa niu. Això sí, en un raconet de les parets, perquè no volen que la Vicenteta torni a deixar de tocar.
I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, que aquest conte ja s’ha acabat.
Per a la tertúlia de juny hem convidat a l'escriptor Jordi Coca per parlar de la seva novel·la La nit de les papallones. Ben segur que aquest serà un bon final de curs per al club. Per anar fent boca, podeu fer clic aquí
Dijous de la setmana passada ens vam tornar a seure en cercle per parlar de llibres. Diguem que el títol d'entrada no va triomfar, unes no l'havíem acabat de llegir, d'altres no van poder començar ;·( a algú no li va agradar el gènere de ciència ficció, però parlant, parlant li vam treure molt de suc, ens van impressionar les seves tesis escrites l'any 1932!, el vam trobar filosòfic i vam establir molts paral·lelismes amb el món que ens toca viure i aquesta fou la conclusió: Quina sort que no vivim en un món feliç i quina sort haver llegit Huxley! (M'encanta el disseny d'aquesta portada del llibre)
Ahir vam compartir una agradable estona amb la Mariona Fernández i una bona colla de lectors i lectores que ens havíem deixat sorprendre per a la seva primera obra "Hermosa, el capità i les nines russes". Ella ens va explicar prou bé el sentit i l'objecte del seu llibre, jo no sé que dir-hi, he obert el llibre a l'atzar i m'han aparegut aquestes frases: "Avui, sopant al port, ha estat molt fàcil trobar-te a faltar" "He posat Bach, un d'ells, a l'estudi, i de cop i volta la música s'ha encallat perquè ha trobat les teves empremtes digitals, que deuen perdurar en molts dels teus molts CD. Vas deixar el món ple de senyals, amor." Realment, hauré de tornar a rellegir el llibre!
El dijous,31 de març compartirem tertúlia amb la Mariona Fernández. Hermosa, el capità i les nines russesés el diari d'un dol, una carta d'amor pòstuma escrita amb un to marcadament poètic, un rècord per qui fou la seva parella, el director teatral Jordi Mesalles. Aquesta és la primera obra publicada de la Mariona, crec que és un llibre per a degustar amb l'autora qui més bé que ningú ens pot guiar pels camins de les seves lúcides reflexions. Evidentment, tothom hi és convidat!
Sessió especial. Com altres vegades, conjuntament amb el teatre Cirvianum hem organitzat aquesta tertúlia entorn al llibre "la maternitat d'Elna". Ens han acompanyat l'autora Assumpta Montellà i el dramaturg Pablo Ley qui ha fet la posta en escena de l'obra per al teatre. Ha estat molt interessant, d'una banda la gran acollida d'aquesta proposta per part dels lectors i lectores i d'altre per les aportacions dels dos convidats. Assumpta Montellà ens descobreix un dels capítols més dramàtics de la nostra postguerra: Els camps de refugiats republicans a Argelers, Sant Cebrià i Ribesaltes. Allà arribaren milers de dones i homes que vivien en penoses condicions, el miracle fou Elisabeth Eidenbenz, una jove infermera Suïssa que va crear una maternitat i va salvar d'una mort segura 597 infants fills i filles de les exiliades. El dissabte, 19 de març tenim la segona part de l'activitat: "la maternitat d'Elna" al Cirvianum, ben segur que no ens deixarà indiferents.
Amb aquesta lectura ens proposem descobrir un dels autors més coneguts a Finlàndia. Arto Paasilinna. Paasilinna utilitza el seu to burlesc per tractar temes prou delicats com la malaltia mental o l'alcoholisme i amb un estil que flueix -aparentment sense esforç- ens anem endinsant en les aventures de Gunnar Huttunen, aquest personatge de cor imponent que haurà de fer l'impossible per a sobreviure en un entorn que li és completament hostil només pel fet de ser "diferent" als altres. Els personatges de Paasilinna acaben sempre transgredint les regles, rebutgen la normalitat per posar en evidència la mediocritat que regeix la vida quotidiana.
