VÍCTOR OBIOLS
En el seu esplèndid recull d'articles titulat Sota el signe del fènix , (2008) Carles Miralles obre i tanca el llibre, significativament, amb sengles textos dedicats a Segimon Serrallonga. No em sé estar de citar-lo literalment, per la contundència de la seva formulació: "En una cultura que no fos tan feble i desarticulada, tan desorientada i acomplexada, l'obra de Serrallonga hauria trobat reconeixement, no hauria quedat tan en la fosca. Perquè el que caracteritza una cultura normal, amb projecció, no és només que compti amb primeres figures com ell, sinó que sàpiga què fer-ne, que pugui assegurar-ne la difusió, la dimensió social". A penes quatre o cinc anys més tard les paraules de Miralles ressonen lúcides i ombrívoles, sent com són tristament vigents i extensibles a tants altres casos.
Hem hagut d'esperar deu anys perquè veiés la llum aquesta reedició de les versions serrallonguianes de Blake, que l'autor havia deixat a punt, el 2002, per a la impremta, un llibre publicat l'any 1981 a Llibres del Mall que era, de fa temps, exhaurit. Podem acontentar-nos, ben mirat, del nombre proporcionalment alt de traductors de Blake al català, sobretot si tenim presents les paraules aterridores de Miralles: Manent, Bartra, Turull, Desclot, Serrallonga. El cas que ens ocupa, però, és particular, i ja ens ho fa saber el mateix Segimon a l'inici del seu pròleg exegesi -i ens ho recorda el curador Francesc Codina a la nota preliminar-: es tracta d'una traducció nascuda en principi d'un impuls de creació davant l'estrany poema que presideix el llibre. La potència i la "pura reverberació d'idees" es convertia en esperó per traduir, amb una "passió per l'impossible". Com a traductor, Serrallonga sempre exerceix de poeta. I en el cas de Blake és patent el magnetisme que l'anglès va exercir en el torellonenc, imbuït d'un geni poètic que l'agermanava, en més d'un aspecte, amb Blake. Estava, a més a més, equipat d'un bagatge teològic i erudit que li permetia comentar de manera brillant el desenvolupament i el contingut del poema blakià, ple d'obscuritats i intuïcions visionàries. Ell mateix ho deixa prou clar: "Han estat els resistents per raons fondes, com Blake, els qui paradoxalment han mantingut al llarg dels segles la possibilitat de guardar per a l'home les fonts de la vida." Blake, com Komensky i Hamman, qüestiona el Segle de les Llums i no es deixa enlluernar pels fars de la Raó que ens estan duent al desastre. Serrallonga en parla en el pròleg i no és en va que defensa una obra com aquesta.
Les noces del cel i l'infern és una obra satírica i filosòfica. Fa referència, en el títol, al llibre de Swedenborg, Cel i Infern , en què advoca per un equilibri espiritual entre el Bé i el Mal en un univers essencialment estàtic. No és tant un llibre profètic amb "un missatge" com un tractat filosòfic, pensat per preparar la comprensió dels mites dels darrers llibres. Expressa en ell la doctrina de la necessitat de contraris. "Sense contraris -insistia Blake- no hi ha progrés". Les "Fantasies memorables" són paròdies sobre Swedenborg, i els "Proverbis de l'infern", el més conegut del llibre. En l'essència de la poesia rau la capacitat d'expressar aquesta percepció sensitiva de veritats eternes per a benefici de l'home ordinari. Blake concebia aquests poemes com a gravat, pintura i grafia alhora. A diferència de la resta dels Llibres il·luminats , està escrit en vint-i-set gravats quasi íntegrament en prosa. El país necessita recuperar i divulgar l'obra de Serrallonga, urgentment.
