9 de jul. 2020

Dicker, Joël.  L’Enigma de l’habitació, 622. Barcelona: La Campana, 2020. Traducció de Josep Alemany i Imma Falcó

Joël Dicker  (Ginebra, 1985) Escriptor i llicenciat en dret.  Es féu famós arreu del món amb la seva novel·la  La veritat sobre el cas Harry Quebert” (La campana, 2013) però ja abans havia escrit “Els últims dies dels nostres pares” (La campana, 2014) després vindria “El llibre dels Baltimore” (La campana, 2016) i “La desaparició de Stephanie Mailer”  (La campana, 2018) el que avui ressenyo és el seu cinquè treball.

En aquest llibre, l’escriptor Joël Dicker s’instal·la en un hotel de luxe a Verbier, als Alps Suïssos, on fa uns anys  van assassinar un dels directius de la banca Ebezner - tota una institució a Suïssa – aquest assassinat es tancà sense ser resolt i ell vol investigar que va passar realment. Si hi afegim un triangle amorós, ja tenim tots els ingredients per una obra desimbolta i ben entretinguda.

A “El misteri de l’habitació 622” l’autor segueix fidel al gènere policíac que el caracteritza, però li dóna un estil més personal, ja que ell mateix es converteix en personatge de la novel·la i aprofita també per retre homenatge a qui fou el seu editor Bernard de Fallois, mort el 2018.

En els seus llibres, Dicker fuig una mica de la intriga més convencional  i ens sorprèn constantment  fent girs inesperats en l’argument, en una novel·la tan coral com aquesta, això ens complica una mica la lectura, a més, utilitza el recurs de fer salts temporals per anar coneixent les circumstàncies viscudes per cadascun dels personatges al llarg de quinze anys, peró com que el to del llibre és distès segur que ens proporciona just el que busca: entreteniment.

Per cert, res no és el que sembla i l’habitació 622 no existeix.


2 de jul. 2020

Lectures recomanades XVI


Colombani, Laetitia. Les vencedores. 
Barcelona: Salamandra, 2020. Traducció de Ferran Ràfols.

Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) és una escriptora, guionista i directora cinematogràfica. Després de la seva primera novel·la i best-seller “La trena”(2018), torna amb aquesta nova obra de tema molt semblant: el poder de les dones.

A Les vencedores, l’autora narra la peripècia vital de dues dones nascudes amb un segle de diferència: la Solene, contemporània nostra, advocada exitosa i independent que passa per un mal tràngol en la seva vida i cau en una depressió i la Blanche Peyron (1867-1933) comandant de l’exèrcit de salvació que aconseguí crear una llar per a dones excloses de la societat “Le palais de la femme”, en un magnífic edifici que havia estat un hotel i que avui en dia, continua funcionant amb la mateixa intencionalitat en què fou creat per Blanche. De fet, el Palau de la dona, aquest lloc d’aixopluc i compromís social és també un personatge en aquesta història, potser el principal, ja que és des d’aquí d’on parteixen les històries de les dues protagonistes.

Les dues narracions s’entrellacen, la de Solene és ficció, la de Blanche és real. A mi, personalment m’ha interessat molt més la història de la Blanche Peyron una dona molt forta i capaç de grans renuncies per tirar endavant els seus objectius. La Història de solene la trobo un xic fluixa, una advocada d’èxit que no s’havia adonat mai que vivia en un món ple de drames. Blanche sabia en quin món vivia i per això lluitava.

L’estil del llibre a mig camí entre la ficció i la novel·la històrica, s’assembla molt al primer de Colombani, utilitza de nou el recurs de narracions que conflueixen en un punt comú. Colombani té habilitat per aconseguir una lectura àgil i s’agraeix que posi aquest talent escrivint a favor de les dones i la seva emancipació.