El conductor del Club de Lectura de la biblioteca Dos Rius,
Pasqual Bernat, ha guanyat en l'apartat de prosa el
concurs literari Roc Boronat de la ONCE. Des d'aquí la nostra felicitació!
Aquest és el conte guanyador: EL VESTIT VERD
No havia estat en aquella cambra des de la infantesa. Tot estava com ho recordava. El llit de matrimoni immens i robust, flanquejat per dues tauletes de nit esquifides que desmereixien el conjunt. L’armari, que ocupava tot un pany de paret, tenia dues portes separades per aquell gran mirall de dalt a baix on tantes vegades s’hi havia mirat. Al fons, la calaixera, alta i coronada per aquella bombonera de porcellana que mai no hi havia contingut res. S’adonà que al costat d’aquell recipient absurd ara hi havia un retrat. L’agafà i el mirà. Era el retrat de l’àvia que amb un mig somrís se la mirava atrevida. Recordava perfectament el dia d’aquella fotografia. L’havia fet el pare feia més de trenta anys. Era el dia de l’aniversari de l’àvia, quan feia noranta anys. L’últim dia de la seva vida. Pobra àvia, poc s’imaginava que poques hores després de fer-se la foto un atac de cor acabaria amb la seva existència.
I ara ella estava allà, a la cambra de l’àvia, plena de records i andròmines. I tot ho havia de liquidar. Després de la mort de la mare el pis s’havia de buidar i vendre. Ella no tenia ganes de conservar res. No volia cap lligam amb el passat.
Deixà el retrat al seu lloc i posant-se davant del mirall de l’armari s’hi va mirar. Una nova confirmació dels efectes del pas dels anys la va tornar a trasbalsar. Es passà una mà per la cara, com si volgués amagar-la, i tot seguit s’agafà els pits amb les dues mans pujant-los al mateix temps que feia una forta inspiració. Se sentia envellida.
Sense saber perquè va obrir una de les portes de l’armari. Hi trobà arrenglerats els vestits de l’àvia. Immediatament va recordar l’orgullosa que l’àvia estava d’aquella col·lecció. Guardava els vestits que més li havien agradat al llarg de la seva vida. Després d’un cop d’ull general, despenjà el vestit que començava el rengle per l’esquerra i el va posar damunt del llit per veure’l bé. Era un vestit de color rosa amb mànigues curtes i coll rodó. El tornà a agafar i aguantant-lo amb la barbeta se’l posà damunt del cos per amidar-lo. Veié que, més o menys, li esqueia bé. Decidí que se l’emprovaria. Tenia curiositat de veure com li quedava.
Es despullà i es posà el vestit. Li venia una mica estret. De seguida va sentir una sensació estranya. Es va mirar al mirall i veié espantada com la seva imatge es diluïa en una taca tènue de color rosa. La imatge, però, de seguida va tornar a prendre consistència per tornar a ser nítida. Tingué un ensurt encara més gros quan veié que la imatge que ara veia era la d’una noia adolescent. Es passà les mans per la cara i va comprovar que la imatge del mirall també ho feia. Era ella mateixa. Es mirà les mans. Eren completament llises, sense arrugues. Féu el mateix amb les cuixes i veié que tot rastre de cel·lulitis havia desaparegut. Es palpà els pits i ara eren turgents i arrodonits. No sabia avenir-s’hi. Què havia passat? Aquell vestit havia jugat una mena de sortilegi que havia transformat el seu cos en el d’una adolescent. Potser aquell vestit era un vestit de quan l’àvia era una noia jove. Era, potser, un vestit màgic? Se sentia plena de força i un sentiment de joia l’envaí. Anà cap a la calaixera, agafà el retrat de l’àvia i li féu un petó.
-Gràcies, àvia. Ara torno a ser jove. Torno a començar a viure.
Es tragué el vestit per desar-lo. Però en quedar nua de nou, una pesantor sobtada envaí el seu cos. Es mirà de nou al mirall i es reconegué tal com era abans d’emprovar-se el vestit rosa. Les arrugues havien tornat a les seves mans i ara els bonys cel·lulítics havien reaparegut. De seguida deduí que els efectes rejovenidors del vestit eren transitoris. Es tornà a posar el vestit encantat i la transformació rejovenidora es tornà a realitzar. Estava clar. Els efectes màgics només s’experimentaven si es duia posat el vestit.
Tornà cap a la calaixera i agafà de nou el retrat de l’àvia.
-Àvia, com ets. No ho dónes tot, oi?
Va tornar a deixar el retrat damunt la calaixera i s’adreçà cap a l’armari. Observà el rengle de vestits i decidí emprovar-se’n un altre. Prengué un de color beix. Un vestit elegant. Amb brodats daurats i argentats. Se’l va posar i es mirà al mirall. Immediatament tornà a diluir-se la imatge en una taca beix que també, immediatament, es tornà nítida. Ara la seva figura aparentava la d’una dona de trenta anys. Aquells vestits feien que els cossos que els portaven tinguessin l’edat que tenia l’àvia quan els duia. El vestit beix el degué portar l’àvia quan tenia aquella edat i el rosa quan era una adolescent.
Continuà emprovant-se vestits i en tots els casos s’experimentaven transformacions similars. Dels trenta passà als quaranta, després als cinquanta i finalment als seixanta. L’edat que ella tenia. Pensà que amb aquell vestuari el món se li tornava a presentar ample i lluminós. Amb l’experiència que tenia i amb un cos jove, mare de Déu senyor, quina vida l’esperava.
Va obrir l’altra porta de l’armari i el trobà gairebé buit. Només hi havia penjat un altre vestit. Un vestit verd. L’agafà sense pensar-s’ho i se’l posà. Es mirà al mirall, i al mateix temps que observava la transformació de la imatge, va començar a sentir un profund cansament i ensopiment. Quan la imatge es tornà nítida, es veié com una vella xaruga. Encorbada i amb tota la pell arrugada. Amb prou feines es podia moure. De sobte un dolor agut i intens li començà a pujar per l’espinada cap al pit. Intentà treure’s el vestit, però les mans tremoloses no encertaven a descordar els botons que el tancaven. Perdent les forces i fent tentines, avançà per la cambra fins a arribar a la calaixera, on repenjant-s’hi fità el retrat de l’àvia que amb mig somrís la mirava atrevida. Un calfred de terror va recórrer tot el seu cos. L’àvia duia posat aquell mateix vestit verd.
