Lectures recomanades IX

Atxaga, Bernardo. Casas y tumbas.    Barcelona: Alfaguara, 2020

Casas y tumbas és la darrera novel·la de Bernardo Atxaga (Asteasu, Gipuzkoa, 1951) màxim representant de la narrativa basca i flamant Premio Nacional de la Letras Españolas.  Amb Obabakoak (1989) es consagrà com a escriptor, la seva tasca ha estat ben reconeguda i premiada.  Al Club, vam llegir i debatre sobre el fill de l’acordionista (2004), que des d’aquí també us recomano.

La novel·la està formada per sis relats que situats en el temps van des de 1970 fins al 2017 aquests relats, però, conformen una sola novel·la on tot és relaciona i per tant és el retrat d’un univers on situa les vivències dels seus personatges, com s’enfronten als problemes, la política, les relacions i l’amistat. Les històries dels protagonistes es creuen i es que la vida va passant. Unes persones que un dia foren nens, avui són tot allò que ha quedat gravat a la seva pell.

És difícil definir aquesta obra, ni per tema ni per gènere. Transita d’un lloc a l’altre, la trama d’Antoine és gairebé pròpia del gènere negre, ben diferent al relat de l’accident de Luís o a l’inquietant primer relat. El magnífic epíleg ens fa adonar que molt del que s’hi explica és autobiogràfic, fets viscuts o recordats. No és una obra difícil però requereix una lectura pausada.

Des de la casa i fins la tomba és una vida, i el que més ha valgut la pena de viure-la ha estat l’amistat teixida al llarg d’aquests 40 anys. Ja vaig comentar en un altre post que tot el que llegeixo aquests dies em porta a la reflexió sobre el que estem vivint i ara, que els amics són lluny, m’adono de com seria de difícil viure sense amistat.

Atxaga és original en la creació i profund en el contingut, diu que aquesta serà la seva darrera novel·la, vol trobar noves formes. Segur que no ens decep.

Lectures recomanades. VIII

 Carlotto, Massimo. El món no em deu res. Barcelona: Alrevés editorial, 2018 traducció de Pau Vidal.

Aquesta és la darrera lectura proposada des del Club. La trobada per a la tertúlia ja no va ser possible però no ens hem aturat, hem buscat noves maneres de compartir la lectura. En Pasqual Bernat, coordinador del Club de lectura de la biblioteca ens ha fet arribar el seu comentari. 

El podeu llegir aquí: https://www.youtube.com/watch?v=3gcfrB3J9-A

Lectures recomanades. VII

 Chalandon, Sorj. El dia abans.       Barcelona: Edicions de 1984, 2019   Traducció  de Josep Alemany.

Sorj Chalandon va néixer a Tunísia el 1952, viu a França. Treballa com a periodista al diari satíric “Le canard enchainé” i abans havia estat redactor al “Liberation”.

En les seves obres, Chalandon  parteix d’un fet real per convertir-lo en ficció. Així a “professió del pare" (Edicions de 1984, 2017) fa un relat sobre la seva pròpia infantesa i a "Retorn a Killybegs" (Ed. de 1984, 2014) ens parla del conflicte d’Irlanda del Nord. Chalandon és rigorós amb la documentació, el seu perfil periodístic i d'investigació s'hi nota.

Michel és el narrador de la història, el fill petit d’una família humil que viu de la pagesia. El pare, després d’haver perdut un germà, no voldria que els seus fills fossin miners, però la mina els engoleix.  Jojo, el fill gran acaba morint i la novel·la gira entorn de la venjança que ordeix Michel per venjar la mort del seu germà.  Res però  no és el que sembla i la fina línia entre veritat i mentirà ens arrossega pels girs impensables d’aquesta magnífica història.

El 27 de desembre de 1974 moren 42 miners en una explosió al pou Saint-Amé a la localitat de Liévin, al nord de França. L’accident no fou fruit de l’infortuni sinó de les pèssimes condicions de treball i seguretat en què treballaven els obrers en aquesta mina. Les morts s’haurien pogut evitar i això és el que rebel·la a l’autor d’aquest llibre i és la benzina que l’impulsà a escriure “El dia abans”.

Primer de tot, l’obra és un homenatge a tots els qui van perdre la vida en aquest accident i també als supervivents. És també una obra de denúncia social, després de l’accident ningú va ser jutjat i no s’assumiren responsabilitats.  La prosa de Chalandon és molt eficaç per descriure la situació dels més febles i té prou força per arrossegar-nos cap a una intriga gairebé de thriller.

Al final del llibre hi ha la llista dels 42 morts a Liévin, un vell miner de la zona li va dir a Chalandon “Al teu Jojo l’acceptem també com un dels nostres, estem d’acord que siguin 43” així la ficció es fa realitat i Chalandon s’ha guanyat la confiança dels febles.

Si imagino aquesta obra en imatges hi veig una pel·lícula de Ken Loach si hi hagués de posar una banda sonora seria aquesta: Jojo de Jacques Brel.

https://www.youtube.com/watch?v=tuQZA_w0kx4 

Lectures recomanades. VI

Faye, Gaël. Un país petit. 
Barcelona: Empuries, 2018

L’autor fill de pare francès i mare Ruandesa, va fugir del seu Burundi natal a París per refugiar-se de la guerra entre Hutus i Tutsis.  Després de passar pel món de les finances, Gaël s’ha dedicat bàsicament a la música, és raper i aquesta és la seva primera novel·la que bé podria ser la seva pròpia història.

A Un País petit, Gaël Faye  narra el pas de la infantesa a l’edat adulta de Gaby.  Aquest trànsit no és fàcil, la llum que impregna la infantesa en un lloc tan bonic com la zona dels Grans Llacs, es va fonent a negre: el primer sotrac és  la separació dels pares, llavors ve l’ensorrament del món de la infància  amb l’esclat de la guerra civil (1993).   Hi ha una cosa que farà que Gaby no s’enfonsi del tot en el dolor i la pèrdua del seu paradís. De nou, com tantes vegades, els llibres i la lectura seran taula de salvament.

Gaël diu en una entrevista:“ habitem més un temps que un espai”, quan va tornar a Burundi, el país al qual pertanyia ja no hi era. D’això va aquest llibre: de la memòria impresa en nosaltres i que ens fa ser qui som.

L’he llegit durant el trist confinament, vaig buscar Burundi al mapa per situar-me i per sortir una mica del meu refugi,  sense adonar-me`n estava navegant amb el google eart per tot el territori africà on es desenvolupa la novel·la, potser necessitava aquesta fugida virtual però el que si és cert és que m’ha permès entrar dins la història d’una manera molt diferent: Veia els carrers de Bujumbura, Burundi i  Ruanda, són països petits com diu el títol del llibre, preciosos que han estat destruïts, aniquilats i potser no ens n’hem ni assabentat.

També deu ser fruit del confinament però hi ha una frase que m’ha fet pensar força:

 “la felicitat només es veu pel retrovisor”.

Una banda sonora per acompanyar la lectura:
Gaël Faye cantant al seu  País petit  https://www.youtube.com/watch?v=XTF2pwr8lYk

Lectures recomanades. V

Westover, Tara. Una educació.  
Barcelona: més llibres, 2018. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.

Tara Westover  va néixer el 1986, es crià en un petit poble d’Idaho en una granja familiar i en un ambient de radicalisme religiós. Va créixer preparant-se per al dia de l’abominació, en menys d’una dècada es doctorà en història i avui viu a Londres. Darrere d' aquestes tres línies s’amaga tot el contingut del llibre.

Una educació és  l’autobiografia de l’autora, el seu primer llibre. A voltes la pròpia vida és la millor història, en el cas de Tara Westover no hi ha dubte.

Tara, els seus pares i els sis germans són una família mormona radical. El pare creu en una gran conspiració dels governs per acabar amb la gent i per tant, totes les seves accions aniran encaminades a  garantir-se la subsistència, fer-se autosuficient i no tenir cap tracte amb les institucions governamentals. Aquesta és la seva màxima i l’aplicarà a la família fins a les darreres conseqüències.  La mare és llevadora i herborista, els seus remeis, inspirats per Déu, acabaran sent famosos a tot el país.  I així van passant els dies preparant-se per la fi del món. En aquest  ambient asfixiant  s’hi amaga la violència, els maltractaments i els trastorns mentals. A poc a poc es va obrint un abisme entre Tara i la seva família.

Amb la seva biografia Tara W. No pretén fer cap estudi del mormonisme  sinó mostrar el gran cost que representa poder prendre les regnes de la teva vida quan tot l’entorn és tan advers. En l’obra de Tara W. no hi ha ressentiment, ella reivindica una infància feliç. No són les creences el que trenca els vincles familiars sinó la violència exercida per un germà i que res justifica el seu encobriment.

Hi ha moltes coses que m’admiren d’aquesta història: La capacitat per llunyana que ens sembli, d’arribar a adquirir independència de pensament. La valentia de narrar la pròpia història en un passat que no és gens llunyà i on els protagonistes són ben vius i el missatge clar de transformació que la reflexió, els estudis i la lectura ens poden proporcionar.

Diu l’autora: “La ignorància és la culpable que molta gent doni suport a causes que no valen la pena”.  Llegiu, una educació. 

Lectures recomanades. IV

De lucca, Erri. Natura exposada. Alzira: Bromera, 2019

Erri de Luca. Nàpols,1950. Escriptor italià que, abans de ser-ho fou paleta, mosso de magatzem, fuster, alpinista i activista polític, cosa que no ha deixat de ser ni que sigui amb les paraules, així ho demostra el poemari "Solo Ida" (2016) on ens parla en vers sobre el drama dels migrants al Mediterrani.

Vaig descobrir De Luca amb la lectura de Montedidio (2002) una obra sobre la infància i l'aprenentatge.

Natura Exposada és l'obra que vull recomanar. Narra la història d'un home que ajuda a travessar fronteres i també la història d'aquest mateix home, escultor, que rep l'encàrrec de reconstruir un Crist que havia realitzat un artista a principis del S. XX, una figura nua a qui es va cobrir el sexe i que ara, que bufen nous vents es vol recuperar la natura amagada darrere un drapejat.

Si el primer home reflexiona sobre el nostre món contemporani i el drama dels refugiats, l'home escultor, medita sobre el que és humà i el que és religiós. Un tema universal: La solidaritat, tant de l'home que ajuda a travessar la frontera com  en les converses necessàries per al seu propòsit artístic, amb un mossèn, un obrer musulmà i un rabí. (La religió és molt present en l'obra de De Luca, coneix bé l'hebreu i ha traduït passatges de la bíblia)
Una obra molt poètica, escrita amb frases curtes que li donen un ritme àgil. Si no el coneixeu, aventureu-vos amb Erri de Lucca.

Lectures recomanades. III

Avui la proposta lectora gira entorn d'un tema de molta actualitat: Els metges

Us presento una petita mostra de novel·les que tenen com a protagonistes les persones que es dediquen a la medicina.
Els podreu trobar tots a les biblioteques, esperem que ben aviat. Mentrestant, podeu cercar-ne alguns a l'ebiblio.

• Waltari, Mika. Sinuhé l'egipci. Barcelona: Edicones B, 1999

Publicada el 1945. Sinuhé, metge reial ens explica la seva història en primera persona. Fou un dels grans èxits de Hollywood i malgrat ser una ficció s'ha de destacar la bona documentació que ens permet conèixer l'antic Egipte durant el regnat del Faraó Akenaton.

• Juste, Tania. L'hospital dels pobres. Barcelona: Columna, 2014

Sobre la construcció de l'hospital de Sant Pau.

• Van der Meersch, Maxence. Cuerpos y almas. Barcelona: Backlist, 2008

La vida d'un metge francès a finals dels anys trenta. Sobre l'ètica i la corrupció a la professió mèdica.

• Lluch, Germà. Dioses de bata blanca. Barcelona: Planeta, 2011

Obra de denúncia sobre les maniobres de la indústria farmacèutica, destacant l'honestetat dels professionals mèdics.

• Bulgakov, Mikhail (1891-1940). Relats d’un jove metge. Barcelona: Edicions de 1984, 2012

Sobre la gran responsabilitat d'exercir la medicina en unes condicions adverses com fou durant la revolució russa de 1917.

• Gordon, Noah. El metge. Barcelona: Roca, 2009

Best seller de la novel·la històrica. Un clàssic ambientat al segle XI.

• Broggi, Moises. Memòries d’un Cirurgià. Barcelona: Labutxaca, 2011

Relat autobiogràfic d'aquest eminent cirurgià i humanista.

I per últim:

• Beltran, Antoni. Ensenya’m la llengua. Maçanet de la Selva: Gregal, 2018

Res a veure amb els anteriors títols. Aquest ens proposa d'una manera entretinguda i divertida, recuperar la terminologia popular en l'àmbit de la medicina.

*És molt difícil o inexistent la imatge de la dona metge protagonista en els textos literaris. Les infermeres es mereixeran un altre post.