ANY PERUCHO

 El 7 de novembre de 2020 va fer cent anys de la mort de l'escriptor Joan Perucho. El Club de Lectura de la biblioteca ho vam commemorar dedicant-li un club de lectura. L'obra de Perucho és d'una imaginació desbordant i molt erudita per això en aquesta trobada vam agrair la companyia de la filòloga Neus Real que ens va acompanyar en aquesta aventura literària.

Les millors vacances de la meva vida

 Un any més, el Club de Lectura de la Biblioteca Dos Rius, ens hem afegit als actes per commemorar el dia de la salut mental. La lectura escollida per reflexionar sobre aquest tema fou "Les millors vacances de la meva vida" de Neus Canyelles, un relat biogràfic d'un procés depressiu. La tertúlia fou enriquidora, tothom destacava l'honestedat de l'autora a l'hora de despullar-se al qui la llegeixi. Ho fa sense autocompassió i amb un llenguatge poètic. Un llibre petit, un gran llibre.

En aquest enllaç el nostre estimat conductor del Club ens fa la valoració del llibre.

Any Joan Perucho

Al llarg d'aquest any, s'han celebrat diferents activitats amb motiu de l'Any Joan Perucho. La biblioteca es vol afegir a la commemoració dels 100 anys del naixement d'aquest escriptor i per això hem programat una sessió especial del Club de lectura dedicada a aquest autor tan polifacètic.

Llegirem el llibre "Les aventures del cavaller kosmas" i hem convidat a la tertúlia la Maria Neus Real, experta en l'obra de Joan Perucho per conèixer més a fons l'obra i l'autor.

Això serà el DIJOUS 3 DE DESEMBRE A LES 8 DE LA TARDA.

Club de lectura. Curs 2020-2021

Després d'una sèrie de recomanacions en època de confinament, per sort ja fa dies que hem obert les portes de la biblioteca. Des d'aquest graner públic -que deia l'emperador Adrià- seguim treballant pel que val la pena, per això ja tenim a punt les propostes pel nou curs del Club de Lectura.  El nostre desig és que la biblioteca segueixi sent el lloc de trobada per compartir lectures i si podem ens trobarem com sempre el darrer dijous de mes a les 8 de la tarda a la biblioteca. 

Calendari:

24 de setembre: Una educació. Tara Westover. Relat biogràfic de l'autora

29 d'octubre: Les millors vacances de la meva vida. Neus Canyelles. En motiu del dia de la Salut mental.

3 de desmbre: Les aventures del cavaller Kosmas. Joan Perucho. Commemoració de l'any Perucho. Sessió conduïda per Maria Neus Real

28 de gener: La nit de la iguana. Tennessee Williams. Llegir teatre + anada al TNC per veure l'obra

25 de febrer: La Cadena. Adrian MacKinty. La "negra" d'aquest curs.

25 de març: L'edifici Iaqubian. Ala Aswani. Altres literatures. Egipte

29 d'abril: Primera part. Cèlia Suñol. Clàssics oblidats

27 de maig: Els setze arbres del Somme. Lars Mytting. El nostre món

17 de juny: Fut. Jim Dodge. A cegues.

Dicker, Joël.  L’Enigma de l’habitació, 622. Barcelona: La Campana, 2020. Traducció de Josep Alemany i Imma Falcó

Joël Dicker  (Ginebra, 1985) Escriptor i llicenciat en dret.  Es féu famós arreu del món amb la seva novel·la  “La veritat sobre el cas Harry Quebert” (La campana, 2013) però ja abans havia escrit “Els últims dies dels nostres pares” (La campana, 2014) després vindria “El llibre dels Baltimore” (La campana, 2016) i “La desaparició de Stephanie Mailer”  (La campana, 2018) el que avui ressenyo és el seu cinquè treball.

En aquest llibre, l’escriptor Joël Dicker s’instal·la en un hotel de luxe a Verbier, als Alps Suïssos, on fa uns anys  van assassinar un dels directius de la banca Ebezner - tota una institució a Suïssa – aquest assassinat es tancà sense ser resolt i ell vol investigar que va passar realment. Si hi afegim un triangle amorós, ja tenim tots els ingredients per una obra desimbolta i ben entretinguda.

A “El misteri de l’habitació 622” l’autor segueix fidel al gènere policíac que el caracteritza, però li dóna un estil més personal, ja que ell mateix es converteix en personatge de la novel·la i aprofita també per retre homenatge a qui fou el seu editor Bernard de Fallois, mort el 2018.

En els seus llibres, Dicker fuig una mica de la intriga més convencional  i ens sorprèn constantment  fent girs inesperats en l’argument, en una novel·la tan coral com aquesta, això ens complica una mica la lectura, a més, utilitza el recurs de fer salts temporals per anar coneixent les circumstàncies viscudes per cadascun dels personatges al llarg de quinze anys, peró com que el to del llibre és distès segur que ens proporciona just el que busca: entreteniment.

Per cert, res no és el que sembla i l’habitació 622 no existeix.

Lectures recomanades XVI

Colombani, Laetitia. Les vencedores. 
Barcelona: Salamandra, 2020. Traducció de Ferran Ràfols.

Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) és una escriptora, guionista i directora cinematogràfica. Després de la seva primera novel·la i best-seller “La trena”(2018), torna amb aquesta nova obra de tema molt semblant: el poder de les dones.

A Les vencedores, l’autora narra la peripècia vital de dues dones nascudes amb un segle de diferència: la Solene, contemporània nostra, advocada exitosa i independent que passa per un mal tràngol en la seva vida i cau en una depressió i la Blanche Peyron (1867-1933) comandant de l’exèrcit de salvació que aconseguí crear una llar per a dones excloses de la societat “Le palais de la femme”, en un magnífic edifici que havia estat un hotel i que avui en dia, continua funcionant amb la mateixa intencionalitat en què fou creat per Blanche. De fet, el Palau de la dona, aquest lloc d’aixopluc i compromís social és també un personatge en aquesta història, potser el principal, ja que és des d’aquí d’on parteixen les històries de les dues protagonistes.

Les dues narracions s’entrellacen, la de Solene és ficció, la de Blanche és real. A mi, personalment m’ha interessat molt més la història de la Blanche Peyron una dona molt forta i capaç de grans renuncies per tirar endavant els seus objectius. La Història de solene la trobo un xic fluixa, una advocada d’èxit que no s’havia adonat mai que vivia en un món ple de drames. Blanche sabia en quin món vivia i per això lluitava.

L’estil del llibre a mig camí entre la ficció i la novel·la històrica, s’assembla molt al primer de Colombani, utilitza de nou el recurs de narracions que conflueixen en un punt comú. Colombani té habilitat per aconseguir una lectura àgil i s’agraeix que posi aquest talent escrivint a favor de les dones i la seva emancipació.

Lectures recomanades. XV

Nothomb, Amélie. Els noms epicens. Barcelona: Anagrama, 2020   Traducció de Ferran Ràfols

Amélie Nothomb, Kobe (Japó), 1967 és una escriptora Belga. El seu pare fou ambaixador i va viure la major part de la seva infància al Japó i la Xina. Ara viu a París. És una autora molt prolífica i aquesta és la 27a novel·la. Cada setembre arriba una novetat d’ A. Nothomb això sí, aquí  ja sol ser primavera quan la podem llegir.

El títol d’aquesta obra “els noms epicens” fa referència a aquells noms que tant poden ser masculins com femenins, els dos protagonistes es diuen Claude (ell) i Dominique (Ella). Claude està enamorat i convençut de casar-se amb Reine, però ella –freda i calculadora- té altres plans. D’aquest daltabaix en la vida de Claude, en naixerà una venjança que durarà una vida.

Des que vaig descobrir aquesta autora se’m fa difícil resistir-me als seus contes, he procurat seguir-la i sempre he gaudit amb les seves històries. Sovint són relats cruels però passats per un sedàs que sembla que estiguem llegint contes clàssics amb protagonistes i temes contemporanis. De vegades això és molt evident com en els llibres Barbablava (2014) o En Riquet del plomall (2018), aquest cop no en fa cap reinterpretació però segueix el seu peculiar estil.

Com tantes vegades Nothom ens parla de les complexes relacions familiars, en aquest cas entre pare i filla que es complementa amb la seva anterior obra pica’t al cor (2019) que explora en les relacions maternes filials.

Al costat de temes recurrents en l’autora, com l’amor no correspost, aquí també hi trobem una irònica reflexió sobre el classisme de la burgesia francesa i una trista evidència del paper de la dona com a segona en aquesta ambició social.

Nothom té un gran talent com a escriptora, sap escriure d’una manera intel·ligent i fàcil, toca temes excèntrics, construeix diàlegs rics i directes. La lectura es fa molt lleugera i tot això té un gran mèrit. L'autora confessa en una entrevista que poleix i repoleix els seus textos fins a l’essencial i això és un gran exercici literari.

Acabo amb l'aprenentatge que he tret d’aquesta obra: L’odi no pot funcionar com a motor de la vida, i m’estalvio moltes lectures d’autoajuda.

Lectures recomanades XIV

Costak, Uri. L’estilita. Barcelona: Ara llibres, 2019

Uri Costak (1973) és periodista, professor universitari i escriptor, ell mateix es defineix com a creador de continguts, ja que ha treballat en molts mitjans com ràdio o publicitat. L’Estilita és la seva primera novel·la.

En un petit poble francès ocorre un fet insòlit: Un rodamón decideix enfilar-se damunt d’una columna per quedar-s’hi a viure, com un estilita, d’aquí el títol del llibre que es refereix als anacoretes que al S. V i VI es retiraven a viure sobre un pilar per aïllar-se del món i fer penitència. Aquest element, portat als nostres dies dona molt de joc  a aquesta història.

Tot i que la ressenya que ara proposo no és una novetat de darrera hora, l’he escollit perquè és perfecte per als dies que estem vivint.  Dies que ens han obligat a fer una pausa, a replegar-nos i observar.  El llibre, amb un to reflexiu però també irònic ens convida a pensar sobre la vida i l’existència, sobre la llibertat de poder fer allò que desitgem i la convivència necessària per fer-ho amb respecte. 

És evident que l’aparició de l’estilita és un fet disruptiu, estrany,  això farà que tothom en parli i és a través de les opinions i mirades de la gent del poble que es posa de manifest el món d’avui, fent una crítica universal des d’un petit poblet. Aquest home que ha decidit viure dalt d’una columna no pretén ser moralitzant, és un home sense por i que actua per intuïció.

L’Estilita és una novel·la  per a tots els públics, molt curta (146 pàg.) gairebé com un conte, d’escriptura senzilla i fàcil de llegir.  S’estructura en capítols molt curts que marquen un ritme de lectura ràpid.

Si el llibre us fa pensar, sentir i el trobeu bonic l’autor haurà triomfat.

Lectures recomanades XIII

Ruiz Palà, Gemma. Ca la Wenling. 

Barcelona: Proa, 2020

Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) és periodista especialitzada en cultura i escriptora. Debutà amb la novel·la Argelagues (2016). Ca la Wenling és la seva segona obra.

La Wenling és una dona xinesa que regenta amb el seu marit una perruqueria al barri de Gràcia on també es fan manicures, pedicures i massatges.  La narradora, una jove documentalista, és una de les clientes habituals que amb l’excusa de fer-se la manicura serà observadora d’actituds i tòpics que després aprofita per trinxar-los.  És en aquest context on neix una profunda amistat entre la Wenling i la jove periodista.

Aquest lloc de pas que és el saló de perruqueria, és perfecte per fer-ne un espai de complicitat, les clientes que anem coneixent (la Kristin, Gripi, la Mireia...) també tenen un món particular on es fan visibles les quotidianitats de moltes dones, la mirada de l’autora és volgudament feminista. Més enllà de la ficció, l’autora hi col·loca històries ben documentades i que sustenten l’argument del llibre com pot ser l’origen de la manicura, el racisme o la diàspora xinesa als EUA.

Llibre molt àgil de llegir, capítols curts i llenguatge molt cuidat amb una prosa molt esmolada. Dona un gran valor al llenguatge col·loquial, amb moltes frases fetes. Trobo encertadíssima la manera com ens acosta a la precarietat de la comunicació amb algú que parla una llengua que no coneixem gens i que no és inconvenient quan ens volem entendre. (Ella i la Wenling parlen un castellà adaptat)

Acabes el llibre i et vénen ganes d’anar a Ca la Wenling, perquè segur que existeix,  i trobar-la a ella i que de cop tots els prejudicis sobre la comunitat xinesa hagin desaparegut.

Lectures recomanades XII

Dalmau, Alba. El camí dels esbarzers. 

Barcelona: Angle Editorial, 2019

Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) és llicenciada en comunicació audiovisual i professora del laboratori de lletres. La seva primera novel·la “Volenska” (Pagès edicions, 2011) guanyà el premi Joaquim Ruyra.  Li agrada treballar amb altres arts, i en aquest sentit, té dos reculls de relats basats en treballs fotogràfics “On només hi havia un far” (2010) i “Estrena” (2015). L’any 2017 guanyà el premi Vila d’Ascó amb el recull de contes “Estàndards” (Angle, 2017) inspirats en el món del jazz. L’obra recomanada està inspirada per les suggerents fotografies d’ Israel Ariño “Terra incógnita”

El camí dels esbarzers és un recull de contes que llegim com una novel·la perquè hi ha un espai que aglutina tots els personatges, i nosaltres, quan llegim ho copsem com una unitat. Tot passa a Sandville, una ciutat petita en qualsevol lloc de l’oest profund americà. És un poble tancat, ple de prejudicis i difícil de fugir-ne perquè atrapa. El primer relat ja ens marca el tarannà del lloc que estem a punt de descobrir i els 24 microcontes següents aniran dibuixant tota la vida de la gent del poble. Una  vida de portes endins i que aflora en cada relat.

Acostar molt la mirada, en allò que és petit i proper ens permet fer un retrat de l`ànima humana: la soledat, la mort, l’enveja o l’amor  superen les fronteres de Sandville perquè són inherents a la condició humana.  L’aversió a la diferència, el masclisme i el racisme tan presents en aquests relats expliquen el nostre món.

L’estil de l’Alba Dalmau és fresc, sense artificis amb unes descripcions molt evocadores i gairebé cinematogràfiques,  diríem que estem veient un western. Les referències als seus gustos literaris hi són ben presents des de Carson McCullers, Shirley Jackson, Italo Calvino i el seu baró rampant o grans clàssics com Hemingway, Salinger o txékhov de qui ha fet l’exercici de copiar l’estructura d’algun dels seus contes.

Qui llegeix també té la seva feina, si bé l’autora tanca cada capítol nosaltres hi podem endevinar més coses de les que es mostren, podem omplir forats que en definitiva ens fan ser actius en la lectura.

Fixeu-vos en la portada: Un camí d’esbarzers on dues amigues cullen dolces móres. L'esgarrinxada és inevitable. Això és el llibre.

Una banda sonora per acompanyar la lectura: I Still miss one. Johny Cash.

Lectures recomanades XI

.

Busquets, Blanca. El Crit. 

Barcelona: Proa, 2019

Blanca Busquets i Oliu ( Barcelona, 1961) és escriptora, guionista i filòloga. La seva bibliografia és extensa i prou coneguda pels lectors i lectores de les biblioteques. Amb La nevada del cucut (2010) va guanyar el premi llibreter, una novel·la que vam llegir al club de lectura i vam poder gaudir de la seva companyia com a tertuliana.

El crit és la seva darrera novel·la. Estructurada en sis capítols, sis dates, sis personatges. Cada personatge ens mostra la seva vida com un retall que s’anirà sargint amb les vides dels altres. El factor sentimental els lliga a tots però el context on situa la història és molt transcendent, des de l’agost i fins al dia de Nadal de 2017: L’atemptat de les rambles, el referèndum d’autodeterminació, la repressió i la presó.

Blanca Busquets, però, no ha volgut fer una novel·la històrica sinó buscar un moment històric potent on situar l’acció dels seus personatges. Diríem que cada capítol és el moment íntim d’un trasbals col·lectiu, els personatges són reflex i víctimes del moment que els toca viure.

L’estructura del llibre és semblant a altres obres de l’autora, recordo per exemple, paraules a mitges (2014) on diferents veus narratives parcel·len la història que hem d’acabar per entendre-la en la seva totalitat. Els lligams entre els personatges els anem descobrint a mesura que llegim. En aquest cas, Busquets ha optat per un paisatge ben urbà (Barcelona), ella que sovint es mou per Cantonigrós, i el sexe que no trobem massa en altres obres seves, aquí juga un paper transcendental ja que les relacions afectives són el que va lligant els diferents personatges.

El crit pot ser llegit com un Crit de protesta davant uns esdeveniments viscuts, cada personatge a la seva manera i amb postures ideològiques diferents, el que està clar és que tots ells estan marcats pels esdeveniments.

Mentires, intrigues i amants tots els ingredients per passar pàgina sense adonar-te’n i el més bo és que només nosaltres, com a lectores n’acabem sabent tota la veritat.

Lectures recomanades X

De Vigan, Delphine,  Les lleialtats. Barcelona: Edicions 62, 2019. Traducció de Jordi Martin Lloret.

Delphine de Vigan ( Boulogne-Billancourt, 1966) és una autora francesa que ha entrat amb força al panorama literari internacional.  Els seus llibres:  Els dies sense fam (2001),  No i jo (2007), Res no s’oposa a la nit (2011), Basat en una història real (2015) són escrits a partir de les seves experiències personals. En l’obra que us vull recomanar no és així, aquí els protagonistes són dos joves adolescents d’avui.

L’obra està estructurada en quatre personatges que van alternant les seves veus en cada capítol: Théo i Mathis amics adolescents i  Cécíle i Hélène mare i mestre, dues dones adultes i per tant amb  mirades contraposades a la dels nois.  Cada personatge arrossega una experiència familiar que condiciona les seves actituds i això va creant la trama argumental.

Quan vaig agafar el llibre de Delphine de Vigan amb la idea de fer-ne una ressenya no m’imaginava fins a quin punt em trasbalsaria aquesta lectura. Per mi, el títol del llibre defineix perfectament el tema principal: Les lleialtats i per tant les relacions humanes.  L’altre, igual d’important és la relació dels adolescents amb l’alcohol.

La lleialtat és un sentiment que segons el diccionari, fa que una persona no enganyi ni traeixi els altres i que per tant li atribuïm un valor positiu.  Llegint el llibre jo ho poso en dubte.  La lleialtat que ens humanitza i crea llaços invisibles envers els altres és  alhora un límit a la nostra pròpia llibertat. La lleialtat no permet a Théo explicar res del seu pare malalt de depressió, Cécile no avança per la lleialtat conjugal,  Hélène arribarà a l’extrem de perdre la feina per mantenir-se lleial a ella mateixa i ajudar al seu alumne.  La complexitat de les relacions, llaços fraternals que ens lliguen i no permeten avançar.

L’altre gran tema: Els protagonistes d’aquesta història són adolescent greument ferits, per l’entorn familiar però també per al moment que els ha tocat viure, un món virtual i de xarxes que aïllen. Adolescents que viuen en solitud que els fa molt vulnerables a la depressió.  Théo troba en l’alcohol la força necessària per seguir i això extrapolat a una escala mundial s’ha convertit en un seriós problema.  

És una lectura molt potent, de ritme ràpid que sacseja i que ens fa reflexionar però no ens sentim derrotats, ens adonem de la importància dels vincles reals, de l’amistat, tot allò que sí que ens pot salvar, de fet, Mathis trenca les lleialtats i potser alguna cosa es podrà arreglar.

Lectures recomanades IX

Atxaga, Bernardo. Casas y tumbas.    Barcelona: Alfaguara, 2020

Casas y tumbas és la darrera novel·la de Bernardo Atxaga (Asteasu, Gipuzkoa, 1951) màxim representant de la narrativa basca i flamant Premio Nacional de la Letras Españolas.  Amb Obabakoak (1989) es consagrà com a escriptor, la seva tasca ha estat ben reconeguda i premiada.  Al Club, vam llegir i debatre sobre el fill de l’acordionista (2004), que des d’aquí també us recomano.

La novel·la està formada per sis relats que situats en el temps van des de 1970 fins al 2017 aquests relats, però, conformen una sola novel·la on tot és relaciona i per tant és el retrat d’un univers on situa les vivències dels seus personatges, com s’enfronten als problemes, la política, les relacions i l’amistat. Les històries dels protagonistes es creuen i es que la vida va passant. Unes persones que un dia foren nens, avui són tot allò que ha quedat gravat a la seva pell.

És difícil definir aquesta obra, ni per tema ni per gènere. Transita d’un lloc a l’altre, la trama d’Antoine és gairebé pròpia del gènere negre, ben diferent al relat de l’accident de Luís o a l’inquietant primer relat. El magnífic epíleg ens fa adonar que molt del que s’hi explica és autobiogràfic, fets viscuts o recordats. No és una obra difícil però requereix una lectura pausada.

Des de la casa i fins la tomba és una vida, i el que més ha valgut la pena de viure-la ha estat l’amistat teixida al llarg d’aquests 40 anys. Ja vaig comentar en un altre post que tot el que llegeixo aquests dies em porta a la reflexió sobre el que estem vivint i ara, que els amics són lluny, m’adono de com seria de difícil viure sense amistat.

Atxaga és original en la creació i profund en el contingut, diu que aquesta serà la seva darrera novel·la, vol trobar noves formes. Segur que no ens decep.

Lectures recomanades. VIII

 Carlotto, Massimo. El món no em deu res. Barcelona: Alrevés editorial, 2018 traducció de Pau Vidal.

Aquesta és la darrera lectura proposada des del Club. La trobada per a la tertúlia ja no va ser possible però no ens hem aturat, hem buscat noves maneres de compartir la lectura. En Pasqual Bernat, coordinador del Club de lectura de la biblioteca ens ha fet arribar el seu comentari. 

El podeu llegir aquí: https://www.youtube.com/watch?v=3gcfrB3J9-A

Lectures recomanades. VII

 Chalandon, Sorj. El dia abans.       Barcelona: Edicions de 1984, 2019   Traducció  de Josep Alemany.

Sorj Chalandon va néixer a Tunísia el 1952, viu a França. Treballa com a periodista al diari satíric “Le canard enchainé” i abans havia estat redactor al “Liberation”.

En les seves obres, Chalandon  parteix d’un fet real per convertir-lo en ficció. Així a “professió del pare" (Edicions de 1984, 2017) fa un relat sobre la seva pròpia infantesa i a "Retorn a Killybegs" (Ed. de 1984, 2014) ens parla del conflicte d’Irlanda del Nord. Chalandon és rigorós amb la documentació, el seu perfil periodístic i d'investigació s'hi nota.

Michel és el narrador de la història, el fill petit d’una família humil que viu de la pagesia. El pare, després d’haver perdut un germà, no voldria que els seus fills fossin miners, però la mina els engoleix.  Jojo, el fill gran acaba morint i la novel·la gira entorn de la venjança que ordeix Michel per venjar la mort del seu germà.  Res però  no és el que sembla i la fina línia entre veritat i mentirà ens arrossega pels girs impensables d’aquesta magnífica història.

El 27 de desembre de 1974 moren 42 miners en una explosió al pou Saint-Amé a la localitat de Liévin, al nord de França. L’accident no fou fruit de l’infortuni sinó de les pèssimes condicions de treball i seguretat en què treballaven els obrers en aquesta mina. Les morts s’haurien pogut evitar i això és el que rebel·la a l’autor d’aquest llibre i és la benzina que l’impulsà a escriure “El dia abans”.

Primer de tot, l’obra és un homenatge a tots els qui van perdre la vida en aquest accident i també als supervivents. És també una obra de denúncia social, després de l’accident ningú va ser jutjat i no s’assumiren responsabilitats.  La prosa de Chalandon és molt eficaç per descriure la situació dels més febles i té prou força per arrossegar-nos cap a una intriga gairebé de thriller.

Al final del llibre hi ha la llista dels 42 morts a Liévin, un vell miner de la zona li va dir a Chalandon “Al teu Jojo l’acceptem també com un dels nostres, estem d’acord que siguin 43” així la ficció es fa realitat i Chalandon s’ha guanyat la confiança dels febles.

Si imagino aquesta obra en imatges hi veig una pel·lícula de Ken Loach si hi hagués de posar una banda sonora seria aquesta: Jojo de Jacques Brel.

https://www.youtube.com/watch?v=tuQZA_w0kx4 

Lectures recomanades. VI

Faye, Gaël. Un país petit. 
Barcelona: Empuries, 2018

L’autor fill de pare francès i mare Ruandesa, va fugir del seu Burundi natal a París per refugiar-se de la guerra entre Hutus i Tutsis.  Després de passar pel món de les finances, Gaël s’ha dedicat bàsicament a la música, és raper i aquesta és la seva primera novel·la que bé podria ser la seva pròpia història.

A Un País petit, Gaël Faye  narra el pas de la infantesa a l’edat adulta de Gaby.  Aquest trànsit no és fàcil, la llum que impregna la infantesa en un lloc tan bonic com la zona dels Grans Llacs, es va fonent a negre: el primer sotrac és  la separació dels pares, llavors ve l’ensorrament del món de la infància  amb l’esclat de la guerra civil (1993).   Hi ha una cosa que farà que Gaby no s’enfonsi del tot en el dolor i la pèrdua del seu paradís. De nou, com tantes vegades, els llibres i la lectura seran taula de salvament.

Gaël diu en una entrevista:“ habitem més un temps que un espai”, quan va tornar a Burundi, el país al qual pertanyia ja no hi era. D’això va aquest llibre: de la memòria impresa en nosaltres i que ens fa ser qui som.

L’he llegit durant el trist confinament, vaig buscar Burundi al mapa per situar-me i per sortir una mica del meu refugi,  sense adonar-me`n estava navegant amb el google eart per tot el territori africà on es desenvolupa la novel·la, potser necessitava aquesta fugida virtual però el que si és cert és que m’ha permès entrar dins la història d’una manera molt diferent: Veia els carrers de Bujumbura, Burundi i  Ruanda, són països petits com diu el títol del llibre, preciosos que han estat destruïts, aniquilats i potser no ens n’hem ni assabentat.

També deu ser fruit del confinament però hi ha una frase que m’ha fet pensar força:

 “la felicitat només es veu pel retrovisor”.

Una banda sonora per acompanyar la lectura:
Gaël Faye cantant al seu  País petit  https://www.youtube.com/watch?v=XTF2pwr8lYk

Lectures recomanades. V

Westover, Tara. Una educació.  
Barcelona: més llibres, 2018. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.

Tara Westover  va néixer el 1986, es crià en un petit poble d’Idaho en una granja familiar i en un ambient de radicalisme religiós. Va créixer preparant-se per al dia de l’abominació, en menys d’una dècada es doctorà en història i avui viu a Londres. Darrere d' aquestes tres línies s’amaga tot el contingut del llibre.

Una educació és  l’autobiografia de l’autora, el seu primer llibre. A voltes la pròpia vida és la millor història, en el cas de Tara Westover no hi ha dubte.

Tara, els seus pares i els sis germans són una família mormona radical. El pare creu en una gran conspiració dels governs per acabar amb la gent i per tant, totes les seves accions aniran encaminades a  garantir-se la subsistència, fer-se autosuficient i no tenir cap tracte amb les institucions governamentals. Aquesta és la seva màxima i l’aplicarà a la família fins a les darreres conseqüències.  La mare és llevadora i herborista, els seus remeis, inspirats per Déu, acabaran sent famosos a tot el país.  I així van passant els dies preparant-se per la fi del món. En aquest  ambient asfixiant  s’hi amaga la violència, els maltractaments i els trastorns mentals. A poc a poc es va obrint un abisme entre Tara i la seva família.

Amb la seva biografia Tara W. No pretén fer cap estudi del mormonisme  sinó mostrar el gran cost que representa poder prendre les regnes de la teva vida quan tot l’entorn és tan advers. En l’obra de Tara W. no hi ha ressentiment, ella reivindica una infància feliç. No són les creences el que trenca els vincles familiars sinó la violència exercida per un germà i que res justifica el seu encobriment.

Hi ha moltes coses que m’admiren d’aquesta història: La capacitat per llunyana que ens sembli, d’arribar a adquirir independència de pensament. La valentia de narrar la pròpia història en un passat que no és gens llunyà i on els protagonistes són ben vius i el missatge clar de transformació que la reflexió, els estudis i la lectura ens poden proporcionar.

Diu l’autora: “La ignorància és la culpable que molta gent doni suport a causes que no valen la pena”.  Llegiu, una educació. 

Lectures recomanades. IV

De lucca, Erri. Natura exposada. Alzira: Bromera, 2019

Erri de Luca. Nàpols,1950. Escriptor italià que, abans de ser-ho fou paleta, mosso de magatzem, fuster, alpinista i activista polític, cosa que no ha deixat de ser ni que sigui amb les paraules, així ho demostra el poemari "Solo Ida" (2016) on ens parla en vers sobre el drama dels migrants al Mediterrani.

Vaig descobrir De Luca amb la lectura de Montedidio (2002) una obra sobre la infància i l'aprenentatge.

Natura Exposada és l'obra que vull recomanar. Narra la història d'un home que ajuda a travessar fronteres i també la història d'aquest mateix home, escultor, que rep l'encàrrec de reconstruir un Crist que havia realitzat un artista a principis del S. XX, una figura nua a qui es va cobrir el sexe i que ara, que bufen nous vents es vol recuperar la natura amagada darrere un drapejat.

Si el primer home reflexiona sobre el nostre món contemporani i el drama dels refugiats, l'home escultor, medita sobre el que és humà i el que és religiós. Un tema universal: La solidaritat, tant de l'home que ajuda a travessar la frontera com  en les converses necessàries per al seu propòsit artístic, amb un mossèn, un obrer musulmà i un rabí. (La religió és molt present en l'obra de De Luca, coneix bé l'hebreu i ha traduït passatges de la bíblia)
Una obra molt poètica, escrita amb frases curtes que li donen un ritme àgil. Si no el coneixeu, aventureu-vos amb Erri de Lucca.

Lectures recomanades. III

Avui la proposta lectora gira entorn d'un tema de molta actualitat: Els metges

Us presento una petita mostra de novel·les que tenen com a protagonistes les persones que es dediquen a la medicina.
Els podreu trobar tots a les biblioteques, esperem que ben aviat. Mentrestant, podeu cercar-ne alguns a l'ebiblio.

• Waltari, Mika. Sinuhé l'egipci. Barcelona: Edicones B, 1999

Publicada el 1945. Sinuhé, metge reial ens explica la seva història en primera persona. Fou un dels grans èxits de Hollywood i malgrat ser una ficció s'ha de destacar la bona documentació que ens permet conèixer l'antic Egipte durant el regnat del Faraó Akenaton.

• Juste, Tania. L'hospital dels pobres. Barcelona: Columna, 2014

Sobre la construcció de l'hospital de Sant Pau.

• Van der Meersch, Maxence. Cuerpos y almas. Barcelona: Backlist, 2008

La vida d'un metge francès a finals dels anys trenta. Sobre l'ètica i la corrupció a la professió mèdica.

• Lluch, Germà. Dioses de bata blanca. Barcelona: Planeta, 2011

Obra de denúncia sobre les maniobres de la indústria farmacèutica, destacant l'honestetat dels professionals mèdics.

• Bulgakov, Mikhail (1891-1940). Relats d’un jove metge. Barcelona: Edicions de 1984, 2012

Sobre la gran responsabilitat d'exercir la medicina en unes condicions adverses com fou durant la revolució russa de 1917.

• Gordon, Noah. El metge. Barcelona: Roca, 2009

Best seller de la novel·la històrica. Un clàssic ambientat al segle XI.

• Broggi, Moises. Memòries d’un Cirurgià. Barcelona: Labutxaca, 2011

Relat autobiogràfic d'aquest eminent cirurgià i humanista.

I per últim:

• Beltran, Antoni. Ensenya’m la llengua. Maçanet de la Selva: Gregal, 2018

Res a veure amb els anteriors títols. Aquest ens proposa d'una manera entretinguda i divertida, recuperar la terminologia popular en l'àmbit de la medicina.

*És molt difícil o inexistent la imatge de la dona metge protagonista en els textos literaris. Les infermeres es mereixeran un altre post.

Lectures recomanades. II

Owens,Delia. La noia salvatge. Barcelona: Àtic dels llibres, 2019

De Delia Owens ben poc se n'havia sentit parlar, almenys com a escriptora. Ella és una zoòloga i etòloga nascuda a Georgia el 1949. La seva tasca com a científica la va portar a viure a l'Àfrica confinada ben lluny de la civilització per estudiar el comportament dels animals salvatges. Sens dubte, més enllà de les aportacions científiques, la seva experiència li aportà prou material per atrevir-se amb un llibre que va anar cuinant durant deu anys i que ara als seus 70 l'ha omplert d'èxits arreu del món.

L'acció ens situa als aiguamolls de Carolina del Nord (un paisatge ben familiar per l'autora), on Kya, una nena de sis anys és abandonada per la seva família. Sobreviurà gràcies al fort vincle que estableix amb l'entorn natural: la maresma, els seus ocells, les seves flors i l'ajuda d'algú que com ella, també és un outsider.
Kya ràpidament és batejada pels habitants d'una societat tancada i classista, plena de prejudicis. Per ells, és La noia salvatge, diana fàcil per encolomar-li un assassinat que proporciona a la novel·la la dosi de tensió necessària per fer-la encara més vendible.

He llegit aquest llibre aquests dies de confinament i és inevitable que la història ens faci reflexionar sobre com l'aïllament afecta el comportament humà. Ens parla de la solitud no volguda a la Kya l'atrau i necessita el contacte de la tribu però el seu aprenentatge tant i tant diferent de la resta dels seus veïns, fa que els seus intents només la portin a replegar-se de nou al seu món que és la seva llar.
El periple vital d'aquesta salvatge ens fa reflexionar sobre temes ben humans: L'alcoholisme i els maltractes envers les dones, les societats masclistes i la necessària consciència ecològica si volem sobreviure com espècie. De fet, fa que ens reconeixem com a humans en els comportaments animals i és que potser tots hauríem de ser un xic més salvatges.

Lectures recomanades. I

No sé
si encara podreu fer
alguna cosa amb mi
Si teniu el valor d'intentar-ho...

Delbo, Charlotte. La mesura dels nostres dies. 
Club editor, Barcelona, 2019

Charlotte Delbo (Vigneux – sur- Seine, 1913 – Paris, 1985) Filla d'immigrants italians, escriptora i assistent teatral. El 1943 fou deportada a Auswitch i després a Ravensbruck. Alliberada el 1945.                    
Amb aquesta obra, Club Editor esmena el trist error del desconeixement al nostre país d'aquesta obra tan gran d'una dona escriptora extraordinària.

La mesura dels nostres dies, fou publicat el 1971 i és el darrer volum d'un tríptic anomenat "Auschwitz i després", el 1965 es publicà "cap de nosaltres tornarà" i el 1970 "un coneixement inútil" 

"Es pot esborrar una vida i tornar a escriure al damunt?" (Françoise)

Vint anys després de l'alliberament dels camps nazis, l'autora conversa amb altres dones que com ella foren deportades per haver participat en la resistència al nazisme. Cada capítol és la veu d'una d'aquestes dones i a través de la psicologia de cadascuna d'elles se'ns obren mil camins de reflexió , la veu de l'autora també hi és present en forma de poemes.
Llibre imprescindible. Poques vegades s'ha escrit sobre el després de l'horror dels camps nazis perquè poder tornar era tan gran, l'anhel de llibertat era tan bèstia que costa imaginar que fora dels filats que tancaven els camps no hi pogués haver res més que un nou naixement a la vida. Però no, això és idealitzat, sortir-se'n és també l'angoixa, la por, la solitud viure amb el fred instal·lat a dins com diu la Gaby.
Aquestes dones que ara ens parlen des de fora, eren dones compromeses amb uns ideals de justícia, crec que això les va fer fortes per sobreviure a l'horror. Això i sens dubte la sororitat entre elles.
És una lectura punyent, fàcil, sense ornaments, talment com si escoltéssim les seves veus.
Jo us proposo obrir al llibre amb una pregunta en ment: És possible tornar? Llavors, després d'escoltar aquestes dones cadascú que respongui.

A més a més:
"Charlotte" de David Foenkinos. Una donà que no tornà.
" Un cel de plom" de Carme Martí.  Una dona que tornà.

El club confinat

Pasqual Booktuber

Diem booktuber a un lector o lectora que fa ressenyes, crítiques o bé recomana lectures mitjançant l'eina Youtube.El conductor del nostre Club de Lectura, en Pasqual Bernat, ha obert un canal:Lectures viscudes.  És molt interessant, us convidem a donar-hi un cop d'ull.